Lluny de la meva Safor volguda de la meva estimada i dels meus no deixe de pensar en les migdiades saforenques de l’estiu, en pendre el café després de dinar mirant el meu magraner com creix i com suntuosa i presumidament em mostra els seus secrets plens de llàgrimes vermelles que dolçes esclataran al meu paladar per allà el mes de Novembre.
Les migdiades saforenques de l’estiu, somnolentes, caluroses, de parets emblanquinades d’un blanc encegador, de la poca roba damunt del cos, d’eixe troç de meló d’alger fresc, del trepitjar amb els peus nus i sentir la frescor del taulell, del garbí que punctualment acarona les fulles dels arbres.
Mes tard, al vespre, vindran la fragància del gesmiler i del galan. Però això ja serà a la poqueta nit, llavors ja quedarà menys per tornar a gaudir-te mentres el treball i les obligacions em tenen aci, al nord, lluny de lo meu.
