Corribles, séquies i canals que tanta alegria donaven en escoltar com la fresca i clara aigua corria lleugera entre bancals, sota a les motes sempre viva i jove.
Aigues noves que saciaven terres assedegades que donaven vida als tarongers i refrescaven peus, braços i el cap del llaurador en dies de calor com aquests per després seguir el seu camí, el seu curs alegre cap a la mar de Piles.
Ara romaneu quietes i mudes mentre el temps va fent el seu treball demoledor mostrant-vos poc a poc al seu amic, l’oblit.
Ara ningú camina sequia amunt, corrible amunt per trobar on hi és la manta d’aigua i demanar-la per després o per demà.
Ara ja ningú obri o tanca trestelladors. S’han quedat com l’última vegada; al principi de res. Tans anys.
(Termes de Rafelcofer, Beniflà i Potries)