De nou s’ha obert la porta de l’infern a les nostres estimades muntanyes tragant-s’ho tot al seu feroç i imparable pas, deixant-nos una pena a l’ànima i el cor en un puny que apreta i apreta cada any més i ens encongeix l’espririt i les raons deixant sempre al vent un per qué.
Terres verges, de sendes i camins, de carrasques i pins on els ulls es mostraven alegres al seu pas ara son plens de melangia i d’un dir «no et tornaré a veure més més tan bonica» , tan natural, tan muntanya verda i viva com fores des dels segles fins tan sols fa unes hores.
Ara no es res i es tot. I com sempre, tot passarà, la pena minvarà, d’això ja s’encarregarà el temps igual que fa en totes les coses.
Temps de cendres i de colors grisos pintaran el teu rostre per uns anys fins que torne el verd a ixir poc a poc, d’una forma tímida, com si tingués por de tornar a ser verd per no tornar a ser negre però, deu sap que ixirà i creixerà i tornaràs a ser en el temps.
No se si et tornaré a visitar, doncs el dol se’l ha de passar u mateix i tu també ho has de fer igual que ho han fet les teves germanes que t’envolten que també un dia varen ser engolides per les flames del l’infern.
Ho sabràs fer, n’estic segur. Poques en queden ja tan coquetes com tu ho sigueres, ben poques. Mentres tant, la pena ja no es paga i es deu i es deurà.
MP6818
