La foto que comente hui està feta en un hospital. Un hospital amb sostres blancs, parets blanques, sòls de colors sofrits i portes de color vengué amb números de plata.
Al fons, un mostrador on metges, infermeres i personal sanitari coordinen, dia a dia i nit a nit per tal que no s´aturen, les seves tasques, perquè no s´ature tampoc la vida.
A la foto, en quasi primer pla apareix una porta d’una habitació amb el número 432, tancada. Davant d´aquesta porta, està la 417 mig oberta encara que en la foto no es capta. Els hospitals són sovint els llocs de la veritat, els llocs on els egos i les aparences desapareixen.
En els hospitals entra un amb el temps del carrer, un temps que ens porta corrent d’un lloc a un altre, un temps que ens fa creure que si hi ha nit i dia és perquè els nostres afanys provoquen l’alba i el crepuscle, però a l’entrar en un hospital, de sobte, el temps es fa diferent i un s’adona que el dia i la nit ja no depenen d’anar d’un costat a un altre o de fer açò o allò.
En els hospitals un se n’adona prompte que no hi ha res a fer quan et convertixes en el seu inquilí. La vida es mostra tal i com vertaderament és, sense presses, sense urgències. La vida dels hospitals consistix a esperar, comprendre, tornar a esperar, a rebel·lar-se, a estimar o ser estimat.
Darrere de la porta de l’habitació 432, el silenci és ensordidor, revelador. Dins de l´habitació el seu inquilí que ja ha acceptat que els seus dies s’acaben, parla amb els seus i les conversacions adquirixen un altre pla, una altra densitat, una altra dimensió fins ara desconeguda. Han aparegut carícies que no es feien des de fa vint o dos-cents anys i, en el dolor de l’acomiadament tot adquirix una estranya pau i un inesperat agraïment. Mentrestant, en la porta, fora en el corredor, espera sense presses i també amb una tristesa en el rostre perquè no vol estar allí, la mort.
En l’habitació d´enfront, el caire és diferent, l’inquilí que ha passat per una senzilla operació d’apendicitis i s’està recuperant favorablement, mossega els capvespres, maleïx a l’alba, li molesta el menjar sense sal, l’olor de l’ambientador que ha tirat el personal de neteja, li molesta fins al caminar de les infermeres que van i vénen pel llarg corredor. A la porta, fora al corredor i també amb tristesa al rostre, la vida del carrer l’espera, amb pressa.
Darrere de cada porta, ingressats hi ha pacients que viuen lliurement la vida perquè la vida es vertadera quan un es convertix en inquilí d’una habitació, d’una determinada planta de qualsevol hospital.
I al carrer, molts es queixen de no tindre vida.