Va amaneixer el dia amb una suau brisa d´estiu i un olor a terra mullada, terra mullada d´aquells carrers de pols que les dones ,amb poalades d´aigua banyaven deixant dormida, per una mica més de temps, la pols.
Un home que eixia del poble amb la seva vella bicicleta amb un pedalejar lent, armoniós, acompasat i suau, com si els pedals i ell hagueren naiscut junts i, amb un cabàs on portava les eines de treball del camp, potser també l´esmorzar i un gosset que assomava el cap de dins del cabàs gaudint del passeig cicloturistici i del suau llevant d´aquell dissabte de finals d´agost.
Les banderoles que hi havien penjades per tot arreu es movien fent aquell soroll tan peculiar i agradable a l´oida que fa el paper penjat suaument ventat.
Les figues de palera estaven en el seu punt optim de recollida amb aquell color vemell tintat de grocs ataronjats i amb aquelles agulles afilades esperant la proximitat d´algun agusarat que s´atrevira a fer-ne propies unes quantes.
Aquella olivera que començava a esbrinar el seus fruits, unes olivetes petitones, les que es diuen del cuquello que, creixia lliure sense cap amo i que al mes de Setembre els veins, cadascú en la justa mesura, feien collita propia.
Una suau melodía, un suau sò s´escoltava de carrers amagats pujant cap amunt, cap al meu raval estimat i prompte, des del terrat de ma casa vaig veure aquelles sil.luetes en la llunyania, dos figures que es comfonien amb les ombres de les cases i dels arbres però, l´ inconfundible sò d´aquella fusta sonora i el redoblar d´aquell vell tabal els delatava.
Dolçainer i tabaleter, amb brusa blanca, faixa del color de la cendra i pantaló negre, amb un tarannà d´erta figura, pas de trepigada ferma, segura i llarga, obrien el dia donant-li a aquell matí d´agost, l´essència i la magia de la festa.
Tabal i dolçaina, dolçaina i tabal, dos homes, dos instruments primitius, No gaire be quasi dialeg entre ells, la música i el redoble era la seva conversa i no calia més, doncs potser, s´entenien millor que parlant.
Melodia estimada i vollguda de veus dispars, notes de colors i en blanc i negre, dolçaina que riu, dolçaina que parla i que reivindica… dolçaina que enamora, dolçaina que plora i que plora, dolçaina que sent, dolçaina que es queixa, dolçaina que alegra, dolçaina dels vius, dolçaina del morts. Estimada dolçaina.
Res recorde amb tanta claretat de la meva infancia com aquells homes, dolçaina i tabal. Tots dos fets un i casdascun fet per tots dos, elemental i precís, necessari i primordial. Era el conjunt, era l´equip.
Incansables, amb aquelles rialles matineres i no tan matineres quan s´empinaven el porró que algún vei els oferia al seu pas. “Bon dia tinga vosté i moltes gràcies pel trago… anem anant”, vaig escoltar des de dalt del terrat com aquells homes le deien a un vei que els havia oferit el suc del raïm en una catalana.
Recorde el sol del migdia i recorde aquelles bruses blanques mullades de suor, la calor dibuixada als seus rostres i una alegre mirada als ulls, car feien allò que els agradava, gaudir dels pobles, dels carrers, de les tavernes, vivien i gaudien de i per la música i nosaltres la feiem propia, majors i menuts.
Era, llavors, el dia de San Diego, la festa del raval, la festa de la meva infancia de l´any 1976 i els dolçainers que veníen eren de Callosa i eren els germans Boronad.
