En dies de pluja, fret i humitat recorde molt quan vivia a casa dels meus pares, al niu i caliu de la família, al ravalet de Rafelcofer.
Aquestes hores en un dia com aquest, humit i lleg però bell alhora encara que no siga un dia d’anar molt pel carrer, de ben segur que en la llar de casa meva ja s`hauria encarregat el meu pare en tindre’l parlant i cantant. Tenia prou traça per arreglar la llenya i branques de taronger perquè encenguera prompte i bé per tots els costats.
Dos trossos de canyes seques, dos cartons vells d’ous i un grapat de primetes i seques rametes de taronger eren la litúrgia diària, sense presses, necessària i disposada de forma estratègica i que al enxufar-li la mistera a un tros de diari amagat entre els cartons d’ous i les canyes seques fetes a trossets començara el foc com si fos l, obertura d’una obra d’Offenbach, amb força i increscendo. I amb aquest foc jove i vigorós en marxa, el meu pare se’l quedava mirant satisfet i li botava foc a un cigarret amb la flama d’un troç de canya.
Així, arribava l’hora de sopar que eren quasi sempre les nou o les nou i mitja, quan el foc ja s’havia rendit i estés un bon toll de brases i allí, a la taula, ma mare deixava uns trossos de cansalà de «llibret», unes llonganisses de pasta de sobrassada de ca La Cota i una bona mullada de cama_roges bollides o fregides amb quatre alls, un plat de salmorra barrejat amb olives xafades i alguna que altra ceba amb vinagre, i la beguda.
He tingut l’ocasió de menjar en bons restaurants, alguns molt bons, però cap d’ells ha pogut igualar en sensacions i gustos casolans cosa tan bàsica com unes bones brases, uns trossos de cansalà de «llibret», unes llonganisses de sobrasada i una bona font de cama_roges i el caliu de la llar.
La cansalà ja damunt de les brases igual que les llonganisses acomodades per tots els racons comencen a torrar-se, a cantar i a suar i a, perfumar casa d’un aroma entranyable, difícil d’explicar, una aroma tant dins de casa com fora al carrer que ix pel fumeral i que entra pel nas del vianant que passa pel carrer un dia de pluja i fred igual que hui i li arriba l’olor a cansalada i llonganisses torrades des del fumeral de casa veïna.
I un cop a taula o directament de les brasses al pa obert que espera l’arribada de les estenalles amb la vianda és com un orgasme, una simfonia gastronòmica dels pobres que per a nosaltres era natural i normal. Érem pobres. Ara ho pense i era així i, és que el temps ho madura tot.
El sopar era de moltes estreles i ara, ni trobe la cansalà aquella de llibret ni trobe les llonganisses de pasta de sobrassada que feia La Cota, ni veig un sac ple de cama_roges acabades d’arreplegar, ni veig la meva àvia ni la meva mare netejant-les i posant-les a bollir. Tot acaba i comença però no sé si és nostàlgia o és que llavors anàvem més ben encaminats que ara.
Passen els anys i es perden olors, sabors, costums, vides, però malgrat el pas del temps, em sent agraït i en l’ànima i al cor romanen intactes i purs aquells temps no massa llunyans. I és que el temps tampoc té temps i també sempre té pressa collons!
Llavors, jo tenia setze anys o vint_i_cinc, què més dóna? Tenia l’edat en què el temps semblava aturat. Després vingué la vida de veritat, agafada de la mà del temps i aleshores començà seriosament, tot.