Feia olor de tabac i de café acabat de moldre l’entrada d’aquell hostal un diumenge plujós de la tardor del vuitanta-cinc.
La recepció estava quasi nua. A la dreta, una taula camilla coberta amb un hule gastat. Darrere, penjat a la paret, un moble de fusta amb compartiments com una bresca d’abelles on romanien paperets escrits a mà i les claus de les habitacions lliures, esperant ser agafades per iniciar el seu silenciós recorregut d’amor.
A l’esquerra, al fons, un menjador amb tauletes velles i cadires de bova. Una llum groguenca donava repòs a dos homes que parlaven del seu dia de feina. Rostres cansats, barba de dies, un castellà tancat que omplia l’aire. Bevien vi i menjaven cacaus mentre esperaven l’hora de sopar.
Pel que deien vaig entendre que eren treballadors del tram de l’autopista entre Xeresa i Ondara.
Ella els mirava amb una ombra de por als ulls. Jo, amb una curiositat gairebé fotogràfica, memoritzava cada detall mentre pujàvem les escales sense fer soroll, clau en mà, aquell capvespre humit. Buscàvem refugi. Intimitat. El lloc on deslligar el desig jove, sense reserves, amb la urgència neta de la carn sobre carn, del bes que cerca un altre bes, de les mans que s’aferren, dels cossos que acaben sent un sol cos.
No hi havia res més pur ni més tendre que la teua pell i aquell olor de neta innocència, com si el demà no existira encara.
Mentre tot passava, l’aixeta del bany gotejava sense parar, com si comptara els segons del plaer. Al carrer, la pluja colpejava amb més força, potser gelosa d’aquell instant. I després vingué l’èxtasi.
Dos mil cinc-centes pessetes costava l’habitació d’aquell hostal.
