Escrits diversos

No es el cos que ara habite aquellque he anat deixant pel camí del temps i enrramant en les memories de la meva existència d’això i allò que va seri també això i allò que no va ser, soc ara i encara aquell que escolta les veus del passat i riu i plora.

Aquest cos que porte ara seguirà estimant-te en les llums i en les ombres del camí que encara no ha naiscut i s’enrramarà també, igual que els cossos que ja han sigut portats, quan vinga la foscor.

Ara, el despertador ha sonat, son les cinc i quart del matí, i com fa segles, t’he besat i he marxat baixant les escales i li he obert la porta a un nou dia vestit encara de dol.

Els ocells del terme ja estaven cantant.

Mp9523

Hui, com altres dies, les roses de la catorzena venen a casa igual que venien al ravalet a finals dels 70 i en els 80 aquelles roses de la mitjana.

Sempre m’agradava no se per què veure com mon pare portava roses dels rosers de l’hort i ma mare les arreglava i acomodava dins d’uns búcaros.

Ara amb la meva estimada continue igual d’agradablement contemplatiu que quan tenia 13 anys.

No canvía res, tot flueix igual. Els rosers sempre faran roses; boniques, de sang, grogues i de color rosa i vindran altres com nos que les culliran i contemplaran.

De vegades mirar-les resulta fins i tot erótic. Sempre m’agradat veure un roser amb roses.

La taronja borda fa un color bonic, un ataronjat intens, més bonic que el color de la taronja vera i es que com tot en la vida, el que es bord o borda o poc agraït o agraïda sempre s’ha d’esforçar més per cridar l’atenció i competir “a primera mirada” contra la vera, contra la guapa, però per molt que es mude, sempre serà borda i ella no te cap culpa. Almenys ha cumplit en la missió de fer-se taronja i donar-li un bonic color al terme i alegria als ulls del caminant.

Ai terme d’horta, bancals de tarongers cada cop més sols i abandonats en un temps on la mà de l’home es rendeix a la vida. Mans velles que ja no poden més.

Tornaràs als teus origens deixant una flora i fauna nova per als ulls però vella i dormida en la terra, pacient de segles esperant l’hora per tornar a viure, esperant la rendició de l’home. Has guanyat, com sempre.

En aquets bancals, morts de tarongers i abandonats ja és veu com s’obri pàs la natura realment autòctona, la que poblava el terme als segles vells.

L’olivera, el garrofer, la figuera, el llorer, els esbarzers amb mores i altres noves plantes, i noves flors i nous arbres que de ben segur, tots tenien la seva utilitat s’obrin pas novament d’una forma salvatge, natural i primaria, pura i plena de verds i altres colors mostrant-se i saludant tímidament al caminant modern, car elles tenien més confiança amb el homes d’un altra época.

Ara ens hem de coneixer i estimar.

Creiexen sense fertilitzants i es fan grans i frondosos els arbres i les brosses i les flors i tot naix de nou. Ni els calen les antigues séquies ni les noves gomes per tindre aigua i aliment. Ells i elles ja saben com fer-ho sense pasar per “caixa”.

Venen temps nous, massa nous que tornaran a ser com els temps vells i llavors vindrà de nou, irremediablement, la mà de l’home…per necessitat.

Febrer, mes de sentiments contrastats,

amb els seus dies curts i freds

i les seves nits llargues i fosques.

Nits misterioses i enigmàtiques.

Fum dels llars que perfumen els carrers de llenya al foc

i d´aromes d’embutits i carns a la brasa.

Diuen que eres el mes de l’amor, de les flors i les poesies,

de les promeses de primavera i

de les il·lusions renovades,

també de Sant Blai a Potries

amic de la Candelaria que no se encara si ja ha dit si plora o riu.

Febrer que mous les arrels dels arbres en les profunditats de la terra

i presagien un canviar de temps lent mentre el sol va posant-se a punt, mudat

per rebre la primavera per acaronar-la amb la seva llum i el seu caliu.

Febrer, passes per l’any i tots et sentim, eres un mes que diu molt,

que parla poc, un mes que es fa present,

que et toca, que avisa, i que també …

et constipa.

Collons.

Jo no soc del “Roscón de Reyes” i no soc ara capaç de saber quan es va posar de moda aci al País Valencià. Diria que a finals dels 70. Jo era de la Casca de Reis amb aquella serp de pasta d’ametla o de cacaua farcida de boniato o cabello, decorada amb figures i linies de nata carada plena de duros de xocolate, paraigüets de chocolate forrats amb papers brillants de color, caramels i altres llepolies de l’època. També m’agradava molt el diseny de les capses de les casques. En ma casa hi havia dos capses, una amb motius florals i amb arbres i l‘altra era com una mena de parking amb cotxes i un autobús tot amb gran colorit.

Matí i horts.

Al roser estaven les sis

alegrant la vista al caminant,

per tallar-les he sigut indecís

I els pètals una ha anat soltant

I mentres el roser ha quedat plorant

Ella, amb tacte molt precís

en un gerrotet les ha anat posant

fent ramellet de cinc de sis.

I ara, al moble del menjador,

les cinc estant lluint

Cada vegada estic mes convençut que a mesura que ens anem fent majors la vida, en la seua plena essència cada vegada s’allunya més de la vida que vivim. 

Tal com van passant els anys la nostra zona de confort es va reduint cada vegada més. És com un cercle en el que tu estàs dins i eixe cercle cada vegada és més petit i cada vegada més i més fins que sense adonar-te’n, arriba la vellesa amb els seus alifacs i t’empresona a casa on es dibuixa el cercle final sense cap oportunitat de corregir les coses que has fet mal, de millorar les coses que has fet be però, la cosa principal es que el temps ja s’acabat i ja no tens cap oportunitat de res més.

Abans d’arribar a eixe punt, sense donar-nos compte, anem reduint eixe diàmetre de vida cada dia i un, quan s’atura a reflexionar o meditar sobre això, es dóna compte que la vida real està fora del cercle, fora de la zona de confort i passa molt ràpid.

No pot sentenciar-se una vida només al treball, als diners, a pagar crèdits, a arribar a casa tard i gitar-se prompte per al dia següent tornar al mateix. 

La vida no hauria de ser això.  

Una persona malalta o privada de movilitat em dirà egoista però realment en el fons qui està malalt desitja i te la esperança de curar-se i també ixir del cercle i fer aquelles coses que la malaltia li ha privat o li ha fet veure que la vida l’ha de viure d’una altra forma més plena, més sossegada.

Jo no vull acabar la meua vida dibuixant cada dia un cercle cada cop més petit on no existeix l’aventura, la por a cosa nova, desconeguda, la pluja de la selva, el vent del Cap de Foc, el mar de Màrmara, les muntanyes rocoses, despullar-se de cadenes, escalar fins el nuvols i caure al buit morint de por fins que s’obri el paracaigudes, riures d’un mateix i enviar a fer la mà les motxilles que arosseguem  el rodolí de la pesadesa quotidiana.

Jo vulc carregar amb motxilles plenes de les coses que passen en la vida de fora del cercle. La vida que no vivim i gaudir-les però com es fa això? Pot ser enviant-ho tot a cagar. 

Anhele la vertadera llibertat del Ser que no pas la llibertad de la zona de confort.

Acabar de sopar, el bon profit, la calorada de torn que li entra al cos com el ponent que li entra a la mare terra, la conformació, l’estima, l’acaronada a Padme i un lleuger caire de pau al rostre és el moment d’ella, el moment de les deu de la nit d’un dissabte ple i agraït en totes les coses.

Encara que la foto ha sigut robada i ella ni ho sap jo la gaudeixo escrivint aquestes lletres meves que són teves.

Sona al fons una balada de Lara Fabian i ara tinc davant de mi el café servit per ella que ja ha trencat el moment de la foto, el moment del meu efímer secret plaer contemplatiu de tu, del teu cos, del pas del temps, dels anys, i de l’estima intacta i solemne que et profese des de l’inici de tot en aquestes lletres precipitades mentre escric al mòbil i remeneje el café amb una cullereta molt petita.

Et buscaré moltes vegades més dins de la teva magnètica essència quotidiana plena de lletres i paraules escampades per tota casa pendents de posar-les una al costat d’altra i ordenar-les, sense presses, amb calma i escriure-les de nou quan toque.

Mentres, ahi fora roda el món, tot passa, el carrer viu, es llancen coets de festa i color al negre cel per alguna celebració prop d’ací, el parlar fosc del veïnat i una tímida llum de lluna tallada com un meló em fa que aquesta nit siga com una petita melodia de felicitat que brolla al meu cor i a la meva ànima.

Demà serà diumenge i et seguiré estimant

La terra crida estima. (1 min lectura)

La terra és agraïda en tots els seus estats, siguen secs, fèrtils, conreats, abandonats.

Sempre hi trobaràs quelcom màgic a la terra; magnetisme, calor i fred, vent i pluja, brisa i calma…Pau. Olor a verd i terra. Ocells.

Ella és agraïda perquè és la mare terra i sols dient que és mare, no cal dir res més. Ho es tot.

Si a la terra li dones aigua, la cuides, la festeges i l’acarones, ella et tornarà més del que tu li has donat, molt més. Com la mare de sang, que t’ho dona tot, fins la vida si es precís.

Però si no té qui la cuide farà arbres grans, molts grans i grans arrels de tot tipus de plantes i arbres perquè les arrels es capbussaràn allà endins de la terra, ben profundes, amb pressa i violència per trobar l’aigua i quan la troben faran alts els arbres, frondosos i salvatges boscos, naixerà la fauna i la flora que fa segles fou extingida i llavors començarà de nou, el principi de tot i la mare descansarà.

Nos ni els que vinguen més enllà no hi serem però vindrà la mare salvatge.

La terra vol ser estimada, acaronada, vol ser núvia. La terra vol ser una núvia salvatge.

Un dilluns al capvespre per la vorera del riu Serpis al seu pas per Almoines, els arbres i els ocells escolten les nostres paraules que parlen d’açò i d’allò a ritmes trencats i amb l’esma exitada.

Mentres, el sol cau de forma suau, pausada, sense presses darrere de les muntanyes tenyint poc a poc el verd daurat dels arbres i de les aigues d’un clar negre on romandran els silencis i la quietud de la nit.

Caminata barrejada d’escorribandes amb l’estimada pels camins dels termes veins de Rafelcofer, Bellreguard i Almoines, intuim que el terme ens segueix, ens mira i ens escolta un capvespre qualsevol per la vorera del Serpis i ens acompanarà a casa com sempre abans de vindre la nit.

Se una cançó que algun dia cantaré,

quan la veu serà fonda i poc sonora.

Li cantaré al ponent del capvespre allò que el llevant dels matins em va ensenyar en un temps ja remot.

Cantaré sense ritmes ni solfes segrestades per camins de cinc ratlles paral.leles, les coses de l’ànima.

Cantaré sense cap compàs, com fan els ocells que tanquen els dies amb diversos cants que ixen de dins dels tarongers i de les teulades amb mil idiomes que tu i jo sols entenem.

Cantaré com la tímida aigua de pluja de març que colpeja el pati i els vidres de les finestres de casa.

Cantaré sense veu, a aquells que ja no hi són,

les tendres paraules mai dites.

Se una cançó que algun dia cantaré.

Adeu Paleres.

L’escultura natural esculpida pel temps mostra al caminant expresions diverses, dibuixos capritxosos i evocadores formes que cada ull veu i imagina en cosa distinta.

Mentres la llum del dia realça l’obra d’art que la natura ens ha deixat a la vora del riu de Potries, la llum del capvespre deixa la mirada del caminant saforenc gaudir per uns instants de la figura, el riu i la Safor amb una llum quasi crepuscular que convida a l’agraiment diví d’haver passat un altre dia gaudint de les caminates i de la conversa de la companyia sempre agraïda. Vida.

Segurament prompte les aigües fortes de pluges venideres de dalt de Vilallonga o de més amunt li donaran una altra ubicació, una altra sala d’exposició riu avall o qui sap si algun dia s’erigirà sultana i victoriosa a les arenes fines i blanques de les platges dels marenys.

L’obra esculpida al riu de Potries és el tronc que amb braços oberts al cel i les cames dins de l’aigua crida al món amb llàgrimes seques dient-nos que un dia, fa temps ja, ella va ser una vigorosa mata de paleres que criava figues de pala que pintaven de verds i vermells muntanyetes i voreres de rius però, ja fa anys també venen patint el seu Covid particular i ni tenen mascaretes ni vacunes.

Octubre i Carabasses.

Octubre de sol i núvols,

de tornar a lluitar entre dos,

la calor o el fret

el sol o la pluja

tu i jo.

Està tot fet.

Indecís octubre que amb tots

sols quedar be.

Encara poca roba damunt

peus nús trepitgen per casa i,

el rebrot final d’un arbre mostra els

ultims brots verds de l’any.

Les gotes de pluja que volen caure

amb un si o un no, tímidament,

insegurament entrant.

Van entrant les eritats segures.

Octubre de grocs i vermells,

brega amb un setembre sec i calurós;

amb resaca pandèmica, tot molt rar. Si.

I bregues també amb novembre, llavors tu

ets el mes que consolida la tardor,

el mes que ens porta a tots de l’estiu a l’hivern,

de la calor del sol al caliu de la llar,

sense pressa però sense pausa,

vas fent-ho de mica en mica,

pacient com els preliminars de l’amor.

Viu i malgrat tot pateixes prou be.

Octubre, propici de plujes i que la gent les reb be,

les agraeix i ve la frescor acompanyada de la pluja,

benvingudes siguen les dos Senyor

Ja és hora de que descanse l’estiu.

Enguany, el senyor estiu s’ha cansat prou,

també ha tingut molta feina i ja s’ha guanyat el descans fins l’any vinent.

Fi, Quitança.

Plou octubre, plou! i no tingues por que no et direm res.

Tot està preparat i a punt.

Venen les carabasses.

Migdiades Saforenques

Migdiades saforenques de l’estiu, 

dinar lleuger a la cuina, al lloc de sempre, la cadira de sempre,

música dels anys vint corre per casa i ve.

Un tros de melò d’alger a la taula i un pitxer d’aigua fresca,

poca roba damunt i peus nus,

parets blanques calentes,

cau a plom el sol,

alt en aquestes hores de juliol, 

un dissabte més que és perdrà en el temps dels carrers buits dels pobles, al ple de migdia.

La llimera quieta i nua al cantó fa joc amb les plantes, amb el verd, amb tu i amb mi.

Un café del temps i de nou la música que ve i tot és senzill.

Els gossets busquen la part més fresca de la casa per jaure.

Migdiades saforenques de l’estiu, somnolentes, caluroses a l’espera del garbí que vindrà a les cinc, com fa sempre, i tot respirarà.

Mes tard, al capvespre, vindrà el perfum del galant de nit però, això ja serà a la poqueta nit i llavors ja quedarà menys per tornar a gaudir-te. 

Mp10721

Reflexos i reflexions en un Talgo vell que en retràs va arrosegant els ferros paral.lels direcció Barcelona.

El vei de seient va menjant-se un estrepà amb certa gana i ansietat. No haurà dinat.

A l’alta part del passadís un braç tatuat amb unes mans prou bastes recorren a una velocitat mes que considerable el teclat d’un S4,

El vei de davant del meu seient te el seu portatil posat a la tauleta de plastic i veu una pel.licula de Willy Smith amb els auriculars possats.

La tv del vagó no funciona, és un Talgo vell

Una dona va parlant tot el trajecte amb veu alta com si estigués al mercat del poble amb la que sembla ser la seva germana i que viu a Cartagena i,

ara mateix una veu gravada precedida d’una musiqueta diu «seńores pasajeros, proxima estacion Oropesa».

I aixi , amics, va morint per mi aquest diumenge de juny del 13.

Pense que anire a la cafeteria d’aquest Talgo vell i em pendré algo mentre veig passar el món per la finestra d´aquest tren vell, que ja demana la jubilació

16/6/2013

Hui lluna no et veig i sé que has ixit com sempre, com toca, amb tota dignitat iconogràfica,

lluna creixent, geperuda, tímida i segura, vestida de plata brillant lluminosa,en un firmament gris i negre gelós de tu, de la teva llum.

Lluna hui amagada i no de vergonyes, sols oculta de boires i núvols d’aigua tan necessària i que tan humilment deixes que tapen la teva silueta màgica, imponent, alquímia bondat, generosa lluna.

Lluna que creus que estàs sempre sola mentre tots et mirem amb melangia, esperança viva que cada dia i de forma puntual et mostres sincera, nua, sense reserves i rodaràs mostrant els teus encants, enamorant qui et mira, qui et sommia, qui et fotografia, qui et camina de nit i de dia amb tu lluna de llum i vida,

lluna propera, lluna de baix i de dalt, eròtica lluna llunàtica, lluna llunera, lluna tan llunyana i lluna estimada tan propera.

Luna gibosa

Hoy luna no te veo y se que has salido como siempre, como toca, con toda tu dignidad iconográfica

Luna creciente, gibosa, tímida y segura, vestida de plata brillante luminosa ,en un firmamento gris y negro, celoso de ti, de tu luz.

Luna hoy escondida y no de verguenzas, solo oculta de nieblas y nubes de lluvia tan necesaria y que tan humilde dejas que tapen tu silueta mágica, imponente, alquímia bondad, generosa luna.

Luna que crees que estás siempre sola mientras todos te miran con melancolía, esperanza viva que cada dia y de forma puntual te muestras sincera, desnuda, sin reservas y rodarás mostrando tus encantos, enamorando a quien te mira, a quien te sueńa, a quien te fotografia, a quien te camina de noche y de dia contigo, luna de luz y de vida,

luna cercana, luna de bajo y de arriba, erótica luna lunática, luna lunera, luna deseada tan lejana, luna amada siempre de mi tan cerca.

Miquel Pous, 23521

El més important de la vida és la vida, sembla una bajanada però si ho penses bé veuràs com és la més savia filosofía.

Tots els nostres problemes i càbales, mal de caps, els “sense viures”, tots començen quan ens oblidem d’eixa veritat tan bàsica i elemental, tan fundamental.

Quan ens oblidem d’això, de viure la vida, quan creguem que qualsevol cosa és més important que viure la vida o que no podem viure sense tal i qual no se qué cosa, i això ens passa més del que ens pensem, començem a morir en vida.

Fins i tot s’arriben a arruinar vides per tonteries tan simples com voler guanyar mols diners, tindre més poder, ser el més gran i el més admirat, voler ser l’enveja de tots o de totes, voler ser més que ningú, no baixar del burro quan toca baixar, no reconeixer els errors per propis orgulls.

Quina forma més absurda d’amargar-se la vida per acosseguir aquestes fites que no li van a allargar la vida a ningú, a viure més i millor, sinò més be al contrari, a viure sempre amb l’amargura de tenir-ho tot i voler ser més que ningú.

Si de veritat ens creguerem que el més important de la vida és la vida, viurem més, practicariem més la vida, la viuriem més intensament i tal vegada per viure-la més no estariem tan pendents de les coses que sols ens resten i que no sumen i qui sap si desapareixerien guerres, conflictes, armes, les penes i les misèries del món.

Si ens creguerem que el més important de la vida, és la vida desapareixerien les presses, l’ambició, els temors, les pors, el treball com a condena, la intolerància, els prejudicis, els dogmes, les cadenes, les doctrines, les ideologies, els credos, els mites, els típics i els tòpics.

Fins i tot desapareixeríen les religions. No caldría creure en deus ni profetes com a salvadors espirituals, com a rescatadors de vides no viscudes. No caldría res de tot això.

Tal vegada, si començarem a tractar-nos tots millor, com a iguals, a respectar-nos i a estimar-nos més encara perquè no ho fem. no volem ni sabem fer-ho, no caldríen tantes normes ni preceptes. 

El més important de la vida, és la vida. Sembla una obvietat però és una gran veritat.

La foto que hui em crida l’atenció la publica la premsa digital esportiva Oxígeno.

La foto està feta en una muntanya al peu d’un glaciar a la muntanya Pizol dels Alps suïssos, a uns 2700 metres d´alçada i que ja quasi ha desaparegut.

A la foto s’observa una jove vestida de negre, senyal inequívoc d’un dol celebrat entre la vida la i la mort. Al seus peus, entre les pedres, hi ha una motxilla que portarà el just per a la jornada i un gos fidel assegut, un gos dels de muntanya, dels d’alta muntanya, dels forts, de neus profundes, de gel, un gos parit per als alts cims on el clima és extrem i alhora més propici per als seus propòsits i on el seu alé i lladrucs ressonaven entre els cingles més alts nascuts del fons de la terra, però ell allí ja no té res a fer, ell només ha anat a acomiadar-se de la vella glacera, de la gelera que ha anat quedant-se molt petita.

Les pedres són grises, hi ha de grans i de molt xicotetes, de tots els tamanys i formes i, cap al fons per on avançava la llengua de gel les roques han sigut batudes durant anys, durant mil·lennis d’anys, han xocat unes amb unes altres, han sigut arrossegades i retornades al principi dels temps, temps difícils d’imaginar que han convertit aquelles roques en quasi arena fina d’una història que ningú ha vist mai.

Passen els temps, els segles, i la pedra i el gel es barallen sense sense ser vistos o tal vegada juguen entre ells. El glaciar, blanc, subtil, delicat, lliure, aigua al cap i a la fi, del qual queden encara alguns retalls, té el nom de la paciència, del poder de la paciència que fa de la pedra dura, camí i sendes.

I encara l’aigua es resisteix a desaparéixer cap a un cel blau que l´espera i mentres tinga un fil de vida seguirà en la seua batalla lenta contra la pedra i la roca, i així passen les coses en aqueixos màgics llocs, que un de vegades ha vist en primera persona, cada instant és un segle i de no morir el glaciar, hauria continuat fent el seu treball si les estacions no s’hagueren vestit d’estiu la major part de l’any, però les estacions volen ser coquetes i vestir amb poca roba i lluir amb el sol i la calor la pell morena per nadal i amb això, poc és pot fer.

L’aigua i la neu hauria continuat fent el seu treball i la pedra que encara continua altiva, orgullosa, pretenciosa en la seua duresa, s´haguera fet platja i carícia de peus nus. La rebel i punxeguda pedra s’hauria fet obedient, rodona i dolça, amiga.

Puja un a la muntanya, mira la pedra, mira la neu i mira el cel i s’adona que un perd les proporcions de l’espai o qui sap si al final un es troba amb les proporcions autèntiques d’aquest món.

I mentre tot passa, mentre la ciutat se submergeix en el vertigen dels quefers diaris, les presses, els sorolls quotidians, el trànsit, els mercats, les grans superfícies i tot això que passa al mon on vivim, allí dalt, en el més alt de les muntanyes, segueix la neu i la pedra en silenci fent el seu camí, comptant i escrivint a les seves pedredres, a poc a poc, en calma, la història de sempre….que l’aigua lliure fa de la pedra dura, arena i platja.

La foto que hui em crida l´atenció està feta als Pirineus i la publica la revista digital zoopirineu.com. La foto està feta intencionadament amb un fons borrós i clarificador al mateix temps, on la retina capta fàcilment les siluetes de les muntanyes i els verds prads. De forma més enfocada i directa, la foto capta un Àliga Reial amb les seves ales desplegades que vola lliure, segura, deixant-se portar pel vent que sutilment la guia sense fer cap esforç i que majestuosament alegra l´ull pacient d´aquell que ha esperat Déu sap quantes hores per a retratar-la.

El cel, cobert de núvols indecisos deixen caure com si fòra una pluja de llum o com si els Déus volgueren engalanar l´escena amb sinuoses i daurades cortines de domàs amb traços perfectes que es preparen per a tancar un dia com si es tractara del final d’una obra de teatre, on no calen més artites que l´Àliga Reial, el verd de les muntanyes, un cel cansat de blaus i grisos i la poca llum d´un sol que vol assomar-se ni que siga per un breu instant a veure la fi de la funció i aplaudir als seus artistes. Doncs, també s´ho ha guanyat i no seria just negar-li-ho.

L’Àliga Reial de la foto, que té el cos pintat del color de la terra i les plomes de blancs i negres, sap que eixe és el seu territori, és l´ama i ho serà per un temps molt llarg, doncs arriba a viure quasi setanta anys però, per arribar als setanta, a la meitat de la seva vida, haurà de prendre un seriosa i difícil decisió que no passarà ni per consultes populars, ni per metges i psicòlegs renombrats i doctorats en Harward ni li preguntarà a ningú que és el que ha de fer, doncs la Natura, la Mare terra és mestra i sap quan és l´hora de les coses i ja s´encarregarà de fer-li-ho saber a l´Àliga sense més explicacions, car la Mare terra i el Temps ja fa anys que es coneixen i saben ben bé el que passa llavors.

L´Àliga de la foto, cap als trenta-cinc o quaranta anys, ja a la meitat de la seva vida, les seues ungles les tindrà corbes i flexibles i tan llargues que no podrà agafar les preses de les quals s’alimenta i el seu pic será tan allargat i punxegut que començarà a corbar-se apuntant contra el seu pit d´una forma perillosa, i les seues ales ja madures, envellides i pesades pel toll de les seves plomes seran tan pesades que volar li resultarà una tasca molt complicada, i serà llavors quan l’Àliga prendrà una decisió vital: deixar-se morir o fer-li front a un dolorós procés de renovació que durarà prop de cent-cinquanta dies.

I aquest procés començarà en alçar el vol, ben alt, i volar cap al més alt d’una muntanya i refugiar-se en un vell i abandonat niu arrimat als cingles, a les parets més verticals, als abismes, tan alta que no necessitarà volar, doncs d´allí ho veurà tot i, ja refugiada començarà el seu calvari particular colpejant el seu pic contra la paret fins a aconseguir arrancar-se´l i una vegada amputat haurà d’esperar que nasca un nou pic amb el qual després haurà d’arrancar-se les seues velles ungles i quan les noves ungles comencen a nàixer serà el moment per a desprendre’s de les seues velles plomes arrancant-les amb el seu nou pic.

Després de cinc mesos molt durs i ja amb un pic fort i jove, les plomes brillants i sedoses i les ungles útils, l´Àliga Reial alçarà de nou el vol, un vol renovat, victoriós, i donant un parell de vols en cercle agrairà a les parets, als cims i als abismes que l´hagen protegida durant tot aquest període de temps, i amb un ultim vol s’acomiadarà d’ells per sempre i s’enfilarà de nou al seu territori, al de la foto, a casa seva i llavors, a partir d´eixe moment tindrà trenta o trenta-cinc anys més de vida que seran els seus anys més gloriosos.

La foto que publique hui no és de cap periòdic o premsa digital ni de ningú en particular. La foto l’he feta jo aquesta vesprada i està feta de camí a casa des de València fins a Gandia per l’autopista.

En la foto es pot veure un cel blau amb tinys grocs al fons, marcant el final d´un dia prou fresc. Es veu també el vidre del meu cotxte ple de salutacions i presents que em deixen els mosquits que vénen a saludar-me tan simpàticament i puntualment totes les vesprades. Per cert, diré que empatitzen més amb mi i amb el meu cotxe els mosquits de la vesprada, que els dels matins. Es veu que pels matins seguixen endormiscats, farts i amb prou de mandra. Deu ser per la frescor que aquets dies ja ha mostrat les dentetes.

En la foto, poca cosa més a destacar; sols uns guarda-raïls, unes marques blanques contínues i discontínues al paviment, i a la dreta uns arbres que pel seu color groguenc es nota que ja estan flirtejant amb la tardor o l´hivern perquè un ja no sap en quina estació està i també es pot veure més enllà, al fons, les muntanyes que en la seva vessant contrària amaguen el preciós Murtar d’Alzira.

Perdoneu-me a partir d’ara perquè la meua literatura no guarda cap relació amb altres escrits que vinc publicant últimament en forma de prosa poètica o com es diga. Crec que no us sabrà massa dolent.

Mireu, hi ha molta gent que té por de volar, a ficar-se en un cilindre de ferro, elevar-se a molts peus d’altura i no baixar en dos o en dotze hores. A mi això no em fa por. A mi el que realment em fa por són les autopistes i algunes vegades les evite encara que l’anada o la tornada siga més tardana. Hui he tornat a pensar el mateix i vos diré per què.

Les autopistes encara que parega un espai obert, lliure, ferm a terra, no us enganyeu perquè no són així. Ni són lliures, ni són obertes, ni en cap moment et resulten una mica amigables. No!

Hui, tornant del meu treball, al meu ventre li ha donat per donar-me la vesprada sense avisar; perquè ens entenguem tots, el que normalment diguem tots: m´ha agafat un apretó dels bons, en majúscules, un apretó solemne, de repic de campanes.

No he pogut gravar amb el mòbil el meu rostre perquè anava conduint però segur que el meu rictus ha passat del color normal al blanc més pàl•lid per a després tornar-se roig com una tomaca i immediatament prendre un color verd negrós i tornar al roig en qüestió vint segons. Al mateix temps que es sentien les trompetes de guerra de les forces rebels corrent pels meus budells.

Mai en ma vida he sentit la necessitat de trobar un arbre, un buit, una eixida, un respir, quelcom que em deixara un poc d’intimitat per a abaixar-me els pantalons i deixar fluir eixa revolució austrohongaresa que s’estava produint dins del meu estómac molt a prop d´un forat que la ciència anomema espai-temps ja que haguera sigut capaç de traure la infantería sancera tota de cop i deixar-la al segle XXI, al mig bell d´un bancal de penques.

En la foto, els dènou quilòmetres que em quedaven per a eixir d’eixa presó i pressió entre raïls de metall i de sols noranta centímetres per arrimar-me a la vorera, han sigut un vertader calvari, un viacrucis amb totes les de la llei i, quan més accelerava el cotxe per a arribar al peatge al més aviat possible, és com si la batalla s’endurira encara més, d´una forma cruel i violenta, agressiva, sense pietat.

Benvolguts amics i amigues que em llegiu ara; convindreu en mi que això et passa en una ciutat i un entra en un bar, busca un hospital, un centre de salut, una biblioteca, etc., i ho solventes ràpidament. Això et passa en un avió i també ho ventiles sense cap problema i mai millor dit perquè de vegades en el avions també ho ventilen. Et passa en un tren, en un vaixell, un creuer, anant en bici o caminant per la muntanya i tens suficients escapatòries, mocadorets, mecanismes i llocs a l´abast per sortir victoriós de la lluita.

Però si et passa dins d´una autopista la cosa ja no és igual, una autopista és una presó. Les autopistes són presons, cregueu-me. Desitge de tot cor que a ningú li passe aquest mal rato. No deu ser bo per a la persona, i el cos es queda així com a baldat. Una altra cosa és que us importe poc “el que diran” i que on us vinga, l´amolleu. I, pense de de bò que en aquests casos d´urgència extrema, no seria res gravós que us veren cagant a l´autopista, doncs que podrien dir?: Mireu uno cagant! I què? No crec que pararen a preguntar-te si et trobes bé.

Però jo no soc així, que voleu que us diga. Jo sols volia un lloc dissimulat on parar però, cap, ningún amb unes petites garantíes d´intimitat.

Mentretant els quilòmetres han anat passant i per fi, l´ansiat i beneït peatge. Mai he vist una imatge tan meravellosa com les llums i l´estructura de ferro d´un peatge amb les seves barreres rojes i blanques i una llum verda lliure per sortir, amb tots els permissos i beneplacits com si d´un permís de presó fora.

He pogut veure ben a prop els aires de la llibertat i, sense entrar en més detalls, he arrimat el meu cotxe a la vora d´un ample asfaltat, he baixat apressuradament sense relaxar els músculs que contrauen el cul ja que quan més a prop veus la meta tendeixes a relaxar-te i és pitjor ja que el que has aconseguit amb honor durant vint minuts ho perds en cinc segons pels camals, i com un explorador de la selva, amb tratge i corbata, sense por a serps, rates o ratolins o qualsevol tipos d´insectes sospitosos d´atacar-me m´he obert pas entre els matolls i mig amagat entre un baladre pelat i amb l´esquena clavada a una tela metal.lica rovellada que m´ha deixat tatuada la camisa i la pell amb uns rombos de pel.lícula prohibida, finalment al igual que un dia gloriós del Corpus han sonat trompetins i trompetes de victòria, han caigut les flors dels balcons, pètals de roses i clavellines i és així com he signat l´armistici. Llavors he dit: Visca València!!! i he plorat.

Per cert, portava unes paperetes en el cotxe de les eleccions del diumenge passat. Res, per si això respon algun dubte.

La foto que comente hui està feta en un hospital. Un hospital amb sostres blancs, parets blanques, sòls de colors sofrits i portes de color vengué amb números de plata.

Al fons, un mostrador on metges, infermeres i personal sanitari coordinen, dia a dia i nit a nit per tal que no s´aturen, les seves tasques, perquè no s´ature tampoc la vida.

A la foto, en quasi primer pla apareix una porta d’una habitació amb el número 432, tancada. Davant d´aquesta porta, està la 417 mig oberta encara que en la foto no es capta. Els hospitals són sovint els llocs de la veritat, els llocs on els egos i les aparences desapareixen.

En els hospitals entra un amb el temps del carrer, un temps que ens porta corrent d’un lloc a un altre, un temps que ens fa creure que si hi ha nit i dia és perquè els nostres afanys provoquen l’alba i el crepuscle, però a l’entrar en un hospital, de sobte, el temps es fa diferent i un s’adona que el dia i la nit ja no depenen d’anar d’un costat a un altre o de fer açò o allò.

En els hospitals un se n’adona prompte que no hi ha res a fer quan et convertixes en el seu inquilí. La vida es mostra tal i com vertaderament és, sense presses, sense urgències. La vida dels hospitals consistix a esperar, comprendre, tornar a esperar, a rebel·lar-se, a estimar o ser estimat.

Darrere de la porta de l’habitació 432, el silenci és ensordidor, revelador. Dins de l´habitació el seu inquilí que ja ha acceptat que els seus dies s’acaben, parla amb els seus i les conversacions adquirixen un altre pla, una altra densitat, una altra dimensió fins ara desconeguda. Han aparegut carícies que no es feien des de fa vint o dos-cents anys i, en el dolor de l’acomiadament tot adquirix una estranya pau i un inesperat agraïment. Mentrestant, en la porta, fora en el corredor, espera sense presses i també amb una tristesa en el rostre perquè no vol estar allí, la mort.

En l’habitació d´enfront, el caire és diferent, l’inquilí que ha passat per una senzilla operació d’apendicitis i s’està recuperant favorablement, mossega els capvespres, maleïx a l’alba, li molesta el menjar sense sal, l’olor de l’ambientador que ha tirat el personal de neteja, li molesta fins al caminar de les infermeres que van i vénen pel llarg corredor. A la porta, fora al corredor i també amb tristesa al rostre, la vida del carrer l’espera, amb pressa.

Darrere de cada porta, ingressats hi ha pacients que viuen lliurement la vida perquè la vida es vertadera quan un es convertix en inquilí d’una habitació, d’una determinada planta de qualsevol hospital.

I al carrer, molts es queixen de no tindre vida.

En dies de pluja, fret i humitat recorde molt quan vivia a casa dels meus pares, al niu i caliu de la família, al ravalet de Rafelcofer.

Aquestes hores en un dia com aquest, humit i lleg però bell alhora encara que no siga un dia d’anar molt pel carrer, de ben segur que en la llar de casa meva ja s`hauria encarregat el meu pare en tindre’l parlant i cantant. Tenia prou traça per arreglar la llenya i branques de taronger perquè encenguera prompte i bé per tots els costats.

Dos trossos de canyes seques, dos cartons vells d’ous i un grapat de primetes i seques rametes de taronger eren la litúrgia diària, sense presses, necessària i disposada de forma estratègica i que al enxufar-li la mistera a un tros de diari amagat entre els cartons d’ous i les canyes seques fetes a trossets començara el foc com si fos l, obertura d’una obra d’Offenbach, amb força i increscendo. I amb aquest foc jove i vigorós en marxa, el meu pare se’l quedava mirant satisfet i li botava foc a un cigarret amb la flama d’un troç de canya.

Així, arribava l’hora de sopar que eren quasi sempre les nou o les nou i mitja, quan el foc ja s’havia rendit i estés un bon toll de brases i allí, a la taula, ma mare deixava uns trossos de cansalà de «llibret», unes llonganisses de pasta de sobrassada de ca La Cota i una bona mullada de cama_roges bollides o fregides amb quatre alls, un plat de salmorra barrejat amb olives xafades i alguna que altra ceba amb vinagre, i la beguda.

He tingut l’ocasió de menjar en bons restaurants, alguns molt bons, però cap d’ells ha pogut igualar en sensacions i gustos casolans cosa tan bàsica com unes bones brases, uns trossos de cansalà de «llibret», unes llonganisses de sobrasada i una bona font de cama_roges i el caliu de la llar.

La cansalà ja damunt de les brases igual que les llonganisses acomodades per tots els racons comencen a torrar-se, a cantar i a suar i a, perfumar casa d’un aroma entranyable, difícil d’explicar, una aroma tant dins de casa com fora al carrer que ix pel fumeral i que entra pel nas del vianant que passa pel carrer un dia de pluja i fred igual que hui i li arriba l’olor a cansalada i llonganisses torrades des del fumeral de casa veïna.

I un cop a taula o directament de les brasses al pa obert que espera l’arribada de les estenalles amb la vianda és com un orgasme, una simfonia gastronòmica dels pobres que per a nosaltres era natural i normal. Érem pobres. Ara ho pense i era així i, és que el temps ho madura tot.

El sopar era de moltes estreles i ara, ni trobe la cansalà aquella de llibret ni trobe les llonganisses de pasta de sobrassada que feia La Cota, ni veig un sac ple de cama_roges acabades d’arreplegar, ni veig la meva àvia ni la meva mare netejant-les i posant-les a bollir. Tot acaba i comença però no sé si és nostàlgia o és que llavors anàvem més ben encaminats que ara.

Passen els anys i es perden olors, sabors, costums, vides, però malgrat el pas del temps, em sent agraït i en l’ànima i al cor romanen intactes i purs aquells temps no massa llunyans. I és que el temps tampoc té temps i també sempre té pressa collons!

Llavors, jo tenia setze anys o vint_i_cinc, què més dóna? Tenia l’edat en què el temps semblava aturat. Després vingué la vida de veritat, agafada de la mà del temps i aleshores començà seriosament, tot.

“El filosofo inglés John Stuart Mill defendía que silenciar una opinión es «un mal peculiar». Si la opinión es buena, se nos arrebata la «oportunidad de cambiar el error por la verdad»; y si es mala, se nos priva de una comprensión mas profunda de la verdad en su «colisión con el error». Si solo conocemos nuestra versión del argumento, apenas sabremos ni siquiera eso; se vuelve insulsa, pronto aprendida de memoria, sin comprobación, una verdad pálida y sin vida.”

Carl Sagan, (El mundo y sus demonios)

Muchas veces son tan «peculiares» ciertas opiniones que resulta muy preferente darles silencio pero la mayoría de veces la incontinencia verbal lo empeora todo.

Una de les coses que més m’agraden quan torre és posar al foc un pebre roig que és farà poc a poc fins que començe a tindre la pell un poc socarrada.
Després el pelarem i el farem a tires dins d’un plat ben regat d’un bon oli d’oliva verge i acompanyat d’uns trossos de capellà torrat. Tot plegat fa un bon entrant del sopar i si sobra aquesta mena d’espencat, per demà esmorzar està bonissim.
Les coses simples moltes vegades també tenen esteles.

Quan som esclaus i cautius de la política o de idees polítiques, elles ens encasellen i ens etiqueten i a més a més som conscients i particeps d’això i ho acceptem creant els nostres propis «guetos», grups, amistats, simpaties, etc.

Es llavors, quan vertaderament desapareix la nostra part més humana, la part on residixen els autèntics sentiments tancant portes així a l’amistat, al diàlec, a les experiències, alegries i tristeses d’aquell al qui diguem «el nostre adversari» o «el nostre contrari» simplement per no opinar igual politicament.

Al cap i a la fi, eixa persona estima igual que tu, sent igual que tu, patix igual que tu, s’emociona igual que tu i plora igual que tu. Tanquem concient i inconscientment les portes a tot aquell que no compartix amb nosaltres determinades ideologies polítiques, determinades creences i, a sovint, els critiquem , els piquem, vivint així en un «sense viure», alimentant la hipocresia, fent ús de la demagògia i portant sempre al primer pla una falsedat que és falsa, emmascarada, desposseint-nos així de la bondat i de la humilitat que hauría de prevaldre davant de totes les coses.

No sigam robots dirigits per determinades normes dictades per no se quins ideals. No fem el facen els demés perquè es el que «toca» fer. No et prives de la teva llibertat d’opinar i dir el que penses. La por ens converteix en borregos cami de l´escorxador.

Sigues tu i no sigues el que els demés vulguen que sigues. Això és tindre el do de l’autenticisme. «Un li va dir a un altre: Si no camines per aquest carrer, no mereixes la meva amistad.l´altre li respongué: No importa, no vull eixa amistat però et diré que si tu no vols, jo no caminaré pel teu carrer però tu pots caminar pel meu sempre que vulgues»

Tornen a mi la llum del dia, el remoreig de la vida, el so de la brisa de la mar i dels ocells. El xiular d’un home pel carrer al migdia i el tremolar d’una Harley que va cap a Gandía.

Tornen a mi els olors de casa, els verds dels arbres, la llum de baix l’escala i uns retratos del passat posats alli fa mil anys o quatre dies.

Tornen a mi, els meus jo amb el permís de la mare terra, dels deus i de les màquines de ferro i plàstic que diuen les veritats de dins, les de les carns amagades, amb sons de pau i calma, imperturbabilitat. Assossec.

Tornen a mi les càbiles i els judicis, les apotegmes que em marca el temps i les circumstàncies, rendint-les a la vida, a la groga fotesa estèril i ociosa.

Tornen a mi, els meus jo.

A trenc d’alba, pel mes de maig al terme és nota més el perfum de l’olor de la tarongina (azahar) barrejat amb les cremades de brosta dels tarongers esporgats.

Recorde molt be i molt profundament allà dins de mi aquestos aromes, marcats millor mai dit a foc en l’ànima, allà en la meva adolescència per les primeries dels 80.

Hui em porten nostalgia i certa melangía aquells temps de raonaments amb savis homes vells, curtits pel temps, sabiduría i experiències de vida, aprenent d’ells coses que no s’ensenyen als estudis.

Recorde hui alguns noms d’aquells homes que molts d’ells ja no están aquí entre nosaltres com el tio Arturo Cándida, Miguel del Rogero, Pep de Blay, el meu Pare Pepito Colau, el tio Ximo de la caseta, el tio Saviano, i d’altres que si com Vicente Máńez, Pepet de l’Alquería, Juanito Diaz i el seu fill Antonio Diaz que encara segueix la professió, Jose Enrique fill de Pep de Blay, més tard vingueren Juanito del Carrer Major i algún home més que em deixe segur.

Tot era llavors com més alegre, més sincer, més pur. Tal vegada, coses de ser jovenets i tindre unes vides per encetar, plenes d’ilusions per davant. No recorde amb mal sabor de boca aquells hiverns freds ni aquells estius calurosos. Ni aquelles torrades de carn i tantes vivències i llocs que hui ja han desaparegut engulits per les edificacions, carreteres i altres construccions.

Algún reducte queda encara que de tant en tant el visite per retrobar-me jo mateix alli com si mai hagués passat el temps xarrant els dos Miquels, aquell jovenet i el de hui no tant vell però quasi 40 anys després que és diuen molt prompte contan-li el gran al jove com han sigut les coses quasi 8 llustres després.

Uns anys més tard i provada aquella medicina de vida real i dura, vaig tornar als llibres i als números que havia deixat aparcats com molts joves d’aquella época i ja no vaig tornar mai més al camp.

La major part d’aquells homes ja són història d’un poble, d’una comarca, d’un llibre on no figuren aquestos noms que és perdran en el temps com totes les coses i també, com no, són part imborrable i cultiu primerenc de la meva història personal.

Hui, revisc aquell cuquet amb les mateixes eines que feia servir abans (un poc més modernitzades) en unes poquetes fanecades que te la meva Núria.

Revisc llavors quan esporgue i creme la llenya aquella essència perfumada barrejada de fum amb tarongina de la meva joventud. Torne per moments a la terra sagrada i açò és tot i tot açò sigué el principi de mi.

«A través dels ulls i de la mirada, hi trobarem totes les veritats que les paraules de vegades no son prou per expresar, pels sentiments, per les pors, pel temor. De vegades, inclús per qui som, com som i el que sentim. Sols has de fixar-te una mica fent servir una mica la perillosa empatía emocional i te n’adonaràs».

Cicatrius del 21 (1)(3 min de lectura)
Eren al voltant de les dos del matí, jo estava despert encara. No podía dormir aquella nit i sabia, intuïa per qué.

Sense tocar cap timbre ni cap porta, entrà la mort sense fer soroll, car ella té irrevocable i universal permís per entrar on vulga i quan vulga.

Passà per davant de mi i s’aturà uns segons a preguntar-me com em trobava i qué feia despert. Jo li vaig dir que em trobava bé i que m’adormiria segur més tardet ja que presagiava que quelcom ocorreria aquella nit.

La mort en escoltar la meva resposta va fer un signe d’assentiment prement la comissura dels seus llavis i aclucant una mica una caiguda d’ulls reveladora.

No era aquella mort un ser vestit de negre, malcarat, portant una dalla en una mà i amb una caperutxa negra al cap, no. Aquella mort era més be un esser que podia passar ben bé per un metge qualsevol, amb bata blanca, un tipo molt paregut a aquell artista de cine que li deien Yul Briner, o també paregut al calb que tots recordem de la loteria de nadal. Així em va semblar a mi aquella nit, la mort.

No li se li veia cap maldat a aquella mort, més bé al contrari, era bondat, era ajuda, amor i estima, era l’última dosi de tranquilitzant per alliberar del patiment i del dolor a aquella persona que ho necessitava i aleshores era el moment oportú. No calia res més.

Jo sabia que era la mort perquè ja l’havia vista uns dies abans per allí i sabia llavors el que anava a ocórrer. “Yul” s’acomiadà de mi i em digué que descansara mentres ell va seguír caminant el corredor cap endins, dos box més enllà del meu.

Minuts després i com si és tractés d’un galliner quan s’obrin les llums i totes les gallines comencen alhora a cloquejar d’una forma estridentment insoportable, així, d’eixa igual forma, es possaren de sobte totes les màquines que allí ens tenen enganxats a la vida a llançar forts sons descontrolats, desordenats, arítmics, dos box més enllà.

S’obriren ràpidament les llums de la Uci i els joves sanitaris, com si fos un toc de crida militar, un atac de guerra, s’enfudaren ràpidament, en un tres i no res dintre d’aquells irrespirables i sudorodos tratges nuclears blancs amb unes ratlles blaves i isqueren corrent cap a la trinxera on l’electrònica sonora d’aquell box trencà el silenci de la nit.

Quan arribaren allí, la senyora Maria ja havia rebut el gratuït salconduit i acabava d’iniciar el gran viatge. No vaig tornar a veure a “Yul” aquella nit. Crec que va sortir amb la senyora Maria i la va acompanyar un bon tros de camí.

Després, ja més tard, cap a les quatre del matí, tornà el silenci en la blanca i neta obscuritat de la nit i em vaig dormir.
Era la tercera setmana del mes de gener del 21.

Uno de los grandes enigmas de la pasión es cómo ansiando tanto hacer el bien acaba uno a menudo haciendo daño. Y todos vivimos con pasión la cosas pero con diferente intensidad.

Llámese ser pasional aquel que hace y dice todas las cosas con pasión, quizás vehemencia y tono sonoro y eso casi siempre se confunde con la prepotencia.

Lo importante de la frase no es la foto que se referencie sino el simple y a veces poco reflexionado hecho de decirlo y reconocerlo por recordarlo y ser parte protagonista de ese inmortal momento estando uno incluso “fuera” del fotograma pero dentro del contexto-tiempo y eso, eso queridos amigos, eso es la vida vivida ! y si, te invito a que sigas diciendo siempre por siempre esa frase hecha como un conjunto de palabras con un solo significado: Vida! No te quedes solo con la foto.
“Mira ! parece que fue ayer!”

Per què, en general, es rebutja la soledat?

Potser perquè són molt pocs els que troben companyia amb ells mateixos?

I és que trobar companyía amb un mateix no és fàcil ja que la soledat buscada,

la companyía amb un mateix, ve sempre acompanyada del silenci

i els silencis també parlen i hauràs d’estar preparat o preparada per a escoltar-los

perquè no sempre et diran coses que t’agrade escoltar.

Malgrat això jo sóc dels que prou sovint busca aquesta soledat

amb tots els seus xarradors silencis

Feia olor a tabac i a café acabat de moldre l’entrada a l’hostal aquell diumenge plujós de la tardor del huitanta-cinc.

La recepció estava poc decorada, sols amb una taula “mesa camilla” que estava a la dreta i darrere de la taula, a la paret penjat, un moble de fusta tipus eixam d’abelles on romanaven paperets i les claus de les habitacions lliures a l’espera de ser tretes per fer el recorregut de l’amor.

A l’esquerra de la recepció, més enllà, al fons, un menjador amb unes tauletes velles i unes cadires de bova al seu voltant i amb una llum groguenca donaven repòs a dos homes que xarraven del seu dia de feina que, amb els rostres cansats, barba de molts dies i llenguatge castellà molt tancat esperaven amb unes copes de vi i uns cacaus l’arribada de l’hora de sopar.

Pel que parlaven vaig saber que haurien de ser traballadors que estaven fent el tram de l’autopista de Xeresa a Ondara.

Ella els mirava amb ulls de certa por i jo amb una mena curiositat de detalls fotogràfics memoritzava l’escena mentre pujavem les escales d’aquell vell hostal, sense fer massa soroll, clau en mà, un capvespre d’un diumenge plujós buscant el refugi, la protecció i la intimitat per poder desnugar el desig de la joventut, sense reserves i que la carn estiguera sobre carn i que el bes buscara el bes i que les mans s’agafaren a les mans i que els cossos foren sols un cos.

No hi havia res més pur ni més tendre al món que la teva carn i el teu olor a neta innocència i a l’absència d’un demà que vingué corrent amb el temps.

Mentres tot ocorria, l’aixeta del bany d’aquella habitació gotejava sense parar com si estigués comptant els segons del plaer i al carrer s’escoltava la pluja que havia decidit caure amb més força gelosa del moment i llavors vingué l’èxtasi.Dos mil cinc-centes pesetes costava l’habitació d’aquell hostal.

No tenía muchas ganas de escribir pero lo quiero hacer para contaros mi situación y si sirve para concienciar algún alma me daré más que por satisfecho. Tomad precauciones por favor. Esto es muy serio. Estas son las notas que he ido tomando cuando he podido estando ingresado en el Hospital. No voy a exagerar nada por respeto a los pacientes que aún siguen luchando pero fue quizás un poco más duro de como lo cuento.

Dia1- 2/1/2021 sábado

Me levanto con un poco de cefalea. Cosa bastante habitual en mi. Me tomo un paracetamol y listo. A mediodia tenemos comida familiar en mi casa con mi hermano, cuńada y mis dos sobrinos. Hay que ir a hacer algo de compra. Resto del dia perfecto todo.

Dia2- 3/1/2021 domingo.

Me vuelvo a levantar con fuertes cefaléas pero esta vez con dolor en las bolas de los ojos y por la noche me he puesto en 37,3. Vuelvo a la carga con el paracetamol pero esta vez decido tomar uno cada 8 horas. Paso un domingo raro. No estoy fino.

Dia3- 4/1/2021 lunes.

Noche de sudores, la temperatura ya sobrepasa los 38 y las cefaléas son insoportables. No puedo levantarme. Núria envia mensaje al trabajo. Acorto tomas de paracetamol a cada 6 horas. Llamo al centro de salud y cuento el caso. Me dicen que si sigo igual mańana les llame para hacerme prueba PCR.

Dia4- 5/1/2021 martes

Noche sin descansar bien. La fiebre no baja de 38. Decido irme y no esperar a la Seguridad Social porque va lenta a hacerme la prueba por privado. Llueve un poco. Filomena se va mostrando. Me toca estar en una cola en la calle casi dos horas para hacerme la prueba, lloviznando y con fiebre. Llega el momento, me hacen la prueba y me voy pitando para casa con frio en el cuerpo, tiritando y me meto en la cama. Sigo con cefaléas y fiebre. Ningún síntoma más.

Dia5- 6/1/2021 miércoles.

Mismos síntomas, duermo un poco mejor pero no consigo que el termómetro en todo el dia me de un 36 con algo. Paso el dia entre cama y sofa y viceversa. Llueve. Siguen las cefaléas. Es dia de Reyes. Tengo la noticia del resultado. Soy positivo. Lo comunico a Salud y a mi familia. Me autoconfino en una habitación de casa hasta que Núria se haga la prueba por si acaso fuera negativa. Cosa muy improbable.

Dia6- 7/1/2021 jueves.

Primera de las noches que me muestra los dientes. Paso una noche de perros. A las 7:10 de la mańana mi termómetro está en 39,8. Hago lo posible para bajar esa temperatura con pańos frios, dósis de paracetamol y otros remedios caseros. Me encuentro mal. Por suerte en menos de 1 hora consigo bajar la temperatura a 38,7 y justo y providencial me llama mi médico de cabecera. Le cuento. Me dice que me envía una ambulancia para que me hagan unas pruebas en el hospital de Gandia. Aviso a Nuria. Se asusta. Me prepara una pequeńa bolsa con cuatro cosas personales por si acaso. Llega la ambulancia, nos despedimos. Llego al hospital. Primer triaje saturo al 96, no está mal. Me hacen una placa y al cabo de un rato me dicen que está limpia. Me tranquilizo y me mandan para casa con aviso de que si vuelvo a tener esos picos de fiebre vuelva de inmediato. Así lo anota el doctor de urgencias. Regreso a casa.

Dia7 -8/1/2021 viernes.

El dia amanece bien. Sigue la cefaléa pero esta mańana consigo ver el termómetro por debajo de 37 pero con reservas porque me encuentro débil. No tengo casi ganas de comer. Mi hermano y Núria dan positivo. Mi cuńada y mis dos sobrinos dan negativo.

Dia8 -9/1/2021 sábado.

Estoy ahora en el octavo dia con síntomas. Dicen que son 10. Rezo para que pasen pronto esos dos dias a ver si me voy encontrando mejor pero la fiebre vuelve y se queda todo el dia por encima de 38. Sigo con paracetamol cada 6 horas. No tengo ganas de comer. Paso el dia con un par de vasos de café con leche y galletas. Me siento débil.

Dia9 – 10/1/2021 domingo.

Esta noche he dormido bien. El termómetro por la mańana a las 8 está en menos de 37,5. No me levanto de la cama. Veo que llueve y Núria me dice que ha nevado cerca y que en la calle hace frio. Filomena está en pleno auge por la zona. No tengo ganas de nada, ni de ver mi movil, ni de ver tv, apenas tengo ganas de comer. Estoy débil y me cuesta cada vez más levantarme para ir al bańo.

Dia10 – 11/1/2021 lunes.

Noche horrible. Madrugada de tres cambios de ropa por sudores. Fatal. Vuelvo a ponerme en 39,5. Me incorporo a la cama para meterme un chute de paracetamol pero no llego ni a abrir el envoltorio. Pierdo el conocimiento durante unos minutos. Me vuelvo a despertar y llamo a Núria que está en otra habitación para que esté pendiente de mi mientras hago protocolo casero para bajar la fiebre. Tengo una descomposición estomacal de primer orden. Núria quiere llamar a urgencias. Le digo que no y que si me cuesta bajar la fiebre entonces llamaremos. Baja la fiebre y se queda en 38 y pico. Siguen las visitas albańo durante todo el dia. Mi situación es muy débil. Cualquier esfuerzo por pequeńo que sea me deja sin aliento, fatigado.

Dia11 – 12/1/2021 martes.

Ya han pasado diez dias y no mejoro. Ya hace unos dias que estoy con antibióticos y ahora empiezo con corticoides. Esto no va bien. Me noto que voy a peor. Cada dia me fatigo más. Es un suplicio subir las escaleras por la noche para ir a la cama. Llego ahogado aunque recupero pronto en reposo.

Dia12 – 13/1/2021 miércoles.

Sigo con fiebre. Son las 8 de la mańana. Núria me sube un vaso de leche con galletas y consigue un oxímetro prestado por nuestro sobrino. Estoy saturando a 85. Nada bueno. Llamada a urgencias. Núria no puede salir. Es positiva y también está confinada. Pide ayuda a mi cuńada y entre las dos consiguen que venga una ambulancia y a media mańana me despido pensando que esta vez es muy diferente que la primera. Nos despedimos yo al menos con una sensación muy extrańa, como aquel que piensa que ya no sabe cuando va a regresar. Llego al hospital. Sigue la saturación por los suelos y muchisima fatiga. Voy directo a una cama. Oxigeno puesto de inmediato. No se cuantos litros me meten pero creo que el tope de la botella. Pinchazos dolorosos buscando las arterias en mis muńecas para hacer gasometrias (oxígeno en sangre), en otro brazo una via con medicación. Al rato entran en el box dónde estoy los radiólogos con una máquina portatil y me hacen placa de torax. Pasadas unas horas me informa el médico que las analíticas no han salido bien y que tengo una seria infiltración en los pulmones. Tengo neumonia bilateral en los dos pulmones. Una parte peor que la otra. Me ingresan en planta y me dejan con 8 litros de oxigeno. Paso la noche bastante bien. Ceno poco. Estoy tranquilo. Creo que ahora estoy dónde toca.

Dia13- 14/1/2021 jueves.

Entran a la habitación la enfermera. Me saca sangre. Desayuno. Saturo bien. 97/98 pero con 7 litros de ayuda. Al final de la mańana me hacen nueva placa. Entra el médico más tarde. No me da buenas noticias. Los pulmones han empeorado en 24h. Por la tarde me tienen que subir el oxigeno a maxima capacidad que tienen en planta que son 15 litros por minuto. La nemonia me está pegando fuerte. A las 19h deciden trasladarme a la Uci. Alli tienen otro tipo de sistemas de respiración que le llaman Alto Flujo y que es capaz de meter 60 litros por minuto en los pulmones.Me trasladan a la Uci-covid. Alli me está esperando ya todo un equipo de enfermeros/as, auxiliares, médicos de Uci. Me ponen en un box y empiezan de inmediato a prepararme. Primero oxigeno a 60 litros, mientras en el flexo del codo de un brazo una enfermera me está poniendo una via central que es un tubito que va por dentro de una arteria desde medio brazo hasta casi la aorta del corazón. Mientras en otro estan intentando buscarme arterias para gasometrias pero tengo los brazos morados de los pinchazos de dias anteriores. Lo intentan en las dos muńecas, consiguen pinchar las arterias pero no consiguen su caterización. Lo dejan por imposible. Les veo desesperados e impotentes y les digo que lo intententen una vez más pero no. Esto ha sido bastante doloroso. Me monitorizan con sensores en el pecho y abdomen. Puedo ver los monitores y cómo está mi saturación, tensión, pulsaciones, frecuencia respiratoria. Y en el otro costado puedo ver el monitor del oxigeno que esta con 60 de CO2 y 55 de O2. Al límite. Me dejan tranquilo, preparado y monitorizado. Apagan la luz de mi box pero no pierdo detalle de lo que alli ocurre. Mi box es el 8 y está en una zona privilegiada de la Uci. Lo veo casi todo y escucho todo. Estoy pendiente. Envío mensaje a Núria y le digo que esté tranquila que yo lo estoy y que ahora me tiene controlado la élite del hospital.

Dia14 – 15/1/2021 viernes.

Me despierto por la mańana muy pronto. Hay mucho trasiego tremendo en la Uci. Ojeada a los monitores. No estoy saturando bien con la cantidad de oxígeno que me estan metiendo. Estoy en 93/94. Dentro de rango pero muy al límite. Me hacen nuevas analiticas y nueva placa. No va bien. La neumonia empeora y la inflamación pulmonar tampoco acaba de bajar. Llevo 24 horas en UCI.

Dia15 – 16/1/2021 sábado.

Dia muy critico. El primero de los peores. En la madrugada se me pone un dolor en el pecho parte izquierda insoportable que me baja por el brazo y también por toda la espalda izquierda. Estoy mal. Acuden los medicos de Uci, enfermeras, auxiliares. No soporto el dolor. Con el rabillo del ojo miro monitor. Estoy en 23 pulsaciones por minuto y una saturación del 83. Todas las alarmas están pitando. Me están haciendo un electro. No pueden, se me despegan los sensores. Sudo mucho. Todo apunta a un infarto o angina de pecho. Creo en este punto que ha llegado mi final sin exagerar. Así, tal cual. Me ponen morfina, no remite el dolor. Tengo fe y no pierdo la consciencia y estoy al tanto de todo lo que está ocurriendo y pienso que la Elite no me puede dejar ir por un infarto. Tienen recursos para ello. Siguen mirando mi pecho con un aparato de ecografías. Oigo al médido decir que no ve nada raro en el corazón. Me siguen metiendo morfina. Al cabo de un buen rato noto que me va bajando el dolor y me duermo con la sensación de decir que sea lo que Dios quiera. Esa noche estuve a punto de la intubación pero me dieron unas horas a ver como iba de saturación. Al parecer tuve un Bronco espasmo brutal.

Dia16- 17/1/2021 domingo.

Me despierto y noto que he dormido bien. Los efectos de la morfina me tienen un poco atontado. Me traen un café con leche pero me quitan las galletas. Estoy contento porque no me duele nada pero los monitores no me dan mucha alegria. Mi saturación sigue baja y estoy con el máximo de oxígeno. Tengo amigos médicos fuera que me están haciendo seguimiento e informando a Núria. Las noticias no son buenas. He escapado de la primera intubación pero es domingo por la mańana y veo a demasiada gente delante de mi box. Nada bueno es eso. Estoy saturando al 86/87. Conozco a la anestesista y veo que también está rondando mi box. Viene un enfermero y me mete en la boca una jeringa gruesa y me suelta un líquido en la tráquea. Pienso que retirarme las galletas y ahora esto es que me estan preparando para la intubación. Estoy consciente de todo hasta el punto que le pido por favor a los médicos que me den 1 hora para remontar saturación y que si en 1 hora mi pulsimetro no envia un 90/91 al monitor que hagan lo que quieran. Cierro los ojos y rezo para que hagan caso y no me metan sedación sin darme cuenta. Me duermo un par de horas. Un ruido me despierta. Un nuevo ingreso en uCI. Miro mi saturación. Está en 92! Las enfermeras me ven y me levantan el pulgar en signo de lo estás consiguiendo. Más tarde vienen los intensivistas. Me dicen que de momento he esquivado la segunda posibilidad de intubación. Rezo y rezo para que se aguante esa saturación todo el resto del domingo. Y aguanta e incluso llega en un momento a 94. Tengo motivos para estar contento pero el oxígeno aún sigue a tope.

Dia17 – 18/1/2021 lunes

Duermo bien. He saturado bien toda la noche, bajito pero no ha bajado de 90. Es mi cuarto dia en la UCI. Tengo la sensación que hoy va a ser un buen dia. Estoy animado. Hoy me han dejado las galletas con el café con leche. Que agusto me las he comido. La saturación va mejorando. En esta Uci hay trece pacientes. Creo que menos 4 el resto están intubados. Veo a los sanitarios desahacerse en sudores dentro de esos buzos blancos, con una raya azul, doble mascarilla, pantallas y gafas atendiendo por todas partes las alarmas, bombas que pitan, regulando medicación, aseando, pronando y supinando enfermos. Hoy se ha desplomado una enfermera en el box de enfrente. Está sometidos a una presión instántanea todo el rato. No pueden descansar. Son todos muy jovenes y eso creo que es lo que les mantiene en pie. Paso el lunes bastante bien.

Dia18 -19/1/2021 martes.

He dormido a ratos siempre con el rabillo del ojo mirando monitores y veo que voy aguantado parámetros. Esta noche he llegado a saturar al 96. Es una buena seńal. Amanece y a las 8 cambio de turno. La noche ha sido bastante tranquila para los sanitarios. Los monitores de la uci les han brindado una tregua con sus silencios. A media mańana viene a hablar conmigo la doctora. Me dice que las placas siguen bastante sucias pero que las analíticas han mejorado un poquito. Mis contactos de fuera también me hacen seguimiento e informan a Núria con datos mucho más objetivos que los que yo puedo proporcinarle. Estamos en el cuarto dia y todo apunta a que a partir de ahora ha de venir poco a poco la mejoría. Y se nota porque voy saturando mucho mejor. Hoy me han bajado el oxígeno a 40 litros. Es un puntazo. Un chute de optimismo. La peor cara del dia, el éxitus de la seńora de al lado. No lo ha superado. Queda un box vacio listo para otro paciente. Paso bien el martes. Con ganas de comer pero siguen todavia trayéndome dieta superblanda. Sopas y caldos y como mucho un yogour de postre.

Dia19- 20/1/21 miércoles.

Despierto bien pero esta noche he saturado peor. Me dicen que esté tranquilo que es normal. Al bajarme ayer el oxígeno he acusado un poco esta noche pero que estoy en buenos parámetros. Me sacan sangre y nueva placa. Los resultados son esperanzadores, la placa sigue fea pero la inflamación de la neumonía ha vuelto a mejorar un poco. En casa,Núria sigue con la mosca en la oreja pero los mensajes que recibe no son del todo malos. Ella respira un poco. Yo paso bien el resto del dia.

Dia20 – 21/1/2021 jueves

A las 6h se encienden las luces de la Uci para la primera tanda de trabajos. Esta noche ha sido movidita para los sanitarios. Eso no me ha dejado dormir muy bien pero me ha permitido ver en el monitor un pico de saturación de 98! Me he sentido aliviado aunque después ha caido a 95/96 que no está mal tampoco. El dia transcurre como el resto de dias. Mi box es como un palco VIP. Lo presencio todo, cambios de turno, movimientos arriba y abajo. Es un no parar. Estos chicos se merecen la gloria. Es una puta locura cómo se dejan la piel aqui dentro con turnos de 12 horas seguidas. Es como estar una auténtica guerra. Ha venido la medico y me ha bajado otros 10 litros el oxígeno. Ahora estoy en 45 de Co2 y 20 de O2. Las enfermeras y enfermeros me dicen que esos números ya empiezan a gustarles. Que subidón Dios mio. Me traen la comida y ya me permiten comer solido. Que alegria. Lo devoro. Tengo mucha hambre. Estoy saturando al 97. Empiezo a pensar que voy a salir de esta. Estoy muy optimista y pienso en las veces que he estado en las montańas, en altura o simplemente haciendo senderismo o bicicleta y creo que eso me está ayudando. Siempre he tenido buenos pulmones pero desde hace unos ańos me apareció un poco de asma que no me ha puesto nunca en ningún aprieto serio pero se ve que al coronavirus le encantó mi asma. Acaba el jueves con malas noticias. Nos ha dejado otro paciente que estaba luchando.

Dia21- 22/1/2021 viernes.

Me despierto a las 5 de la mańana. Entra un nuevo ingreso. Un seńor de unos 70 ańos. Se ahoga. Viene de casa. Ha sido duro ese momento. Ha pasado por delante de mi. Me ha mirado con un aspecto contrariado y yo a el. Le he levantado el pulgar y le he dado fuerzas. En 30 minutos ha quedado intubado. Le veo. Esta en el box enfrente del mio pronado. Puedo ver sus constantes vitales en su monitor.A media mańana ha venido la doctora. Ha desconectado el respirador de alto flujo y me ha quitado el tubo nasal y ahora me ha puesto un tubo convencional con unas gafitas de plástico y me ha conectado al oxigeno normal con 7 litros! Que alegria. Ahora quiere que me siente en un sillón al lado de la cama y que pase sentado el máximo tiempo posible. Me da un aparatito con un soplador que tiene unas bolas dentro para ir soplando levantando las bolas unas veces expirando y otras inspirando para ejercitar los pulmones. Me cuesta levantar la tercera bola que exige más flujo de aire pero al final de la mańana la tres bolas ya suben. Las enfermeras me dicen que eso es ya el 90% para salir de la Uci. El sillón es muy incomodo pero aguanto bien hasta después de comer. Luego un poco de siesta. Mi saturación mejora y la mantengo casi todo el dia en 97. Cuando hago movimientos como por ejemplo orinar en la botella, me baja un poco pero vuelvo a recuperar fácilmente. Estoy bien. Cada dia más positivo. Voy a mejor. Por la tarde me dan la noticia que me sacan de la uci y me suben a planta. Siento eufória. Quiero gritar. La inflamación mejora. Ha sido una excelente remontada me dice la doctora pero me advierte de que esto aún no ha acabado. Acaba de fallecer otro paciente. Esta semana ha muerto bastante gente en Gandia por esta enfermedad. En mi UCI tres. Otro chico de 37 ańos y yo eramos los únicos no intubados. El resto todos intubados menos un hombre que extubaron. Es un patio muy feo. Me trasladan a planta a las 19:30 de la tarde. Estoy solo en una habitación. Ahora tengo Tv. Un bańo para asearme con cuidado. Los músculos están flojos. Son ya unos cuantos dias. Tiemblo si me pongo en la piel de los pacientes intubados que algunos llevan meses ingresados. Va a ser una larga recuperación y costosa para ellos si no les queda también alguna secuela.

Dia22- 23/1/2021 sábado

Me despierto en mi habitación de planta. Entra una enfermera a la 7 de la mańana a tomarme las constantes. Tensión bien, pulso bien, saturación al 98, y me deja el oxígeno en 2 litros. Eso no es nada!, me digo. Se despide. Me dice que estoy muy bien. Tengo vistas. Veo el mar. En casa Núria ya hace unos dias que está más tranquila. Hablamos poco por teléfono mientras estuve los 10 dias en Uci. Solo mensajes escritos porque yo apenas tenía un hilo de voz y me cansaba si estaba mucho rato hablando.Paso el sábado genial. Como bien. Núria me trae de fuera algunas cositas para el aseo personal y algo de comida. Paso sentado en un sillón mucho más cómodo que el de la Uci la mayor parte del dia. Hago ejercicios con las bolitas. Miro la tele. No me apetece leer noticias del facebook. No entro ni quiero ver redes sociales. Solo veo las noticias de la tv y documentales de la 2. Ceno muy bien y me acuesto. Tengo un oxímetro que yo mismo me controlo la saturación y voy bien con dos litros ahora estoy saturando al 96/97. Un poco bajo pero es normal.

Dia23 – 24/01/2021 domingo

Me despiertan como siempre la enfermera para el control rutinario. Poco más de las 7 de la mańana. Todo en orden. Sigo con 2 litros de oxigeno pero saturando mejor. Al 98. Ni ayer sábado ni hoy domingo espero visita de ningún médico pero me equivoco y en el control de las 12 entra un enfermero junto con el Doctor que me lleva. Es El Doctor Querol. Un seńor de un excelente trato. También le gusta la montańa y hemos estado casi en los mismos sitios allá por los Pirineos.Estoy saturando al 99 y me deja solamente un litro. Me dice que lunes me hace analítica y martes una placa. Conversamos un buen ratito los dos. Me explica con todo detalle los pros y contras de esta enfermedad y en particular cómo ha sido mi caso. Se lo agradezco mucho. Ha sido muy instructivo. Nos despedimos. Me animo y me tomo mi primera ducha con agua caliente. Qué bien me sienta aunque me sigo cansando pero me ha venido de lujo. Sigo con los ejercicios de las bolitas. Y así, entre un rato la tv, otro rato tomando notas para este diario y otro rato respondiendo ya mensajes que aún no habia respondido finaliza este estupendo domingo.

Dia24- 25/01/2021 lunes

A primera pinchazo para analitica. Después control de constantes. Todo en orden. Desayuno bien. Como a mediamańa provisiones de fuera. Tengo mucha hambre. Núria me trae más cosas de fuera. Cómo lo agradezco!. Mediamańa visita del doctor. Me da esperanzas pero quiere ver la placa de mańana martes primero aunque me dice que la placa no le va a hacer tomar ninguna decisión ya que los pacientes por Covid tardan mucho en limpiar los pulmones. Es un proceso lento pero si que quiere asegurarse de que está mejor y no peor. Paso un buen lunes. Contacto con toda la gente que me habia escrito wssaps. Un montón. Gracias a todo el mundo por preocuparse. He tenido muchisimas muestras de carińo y de ánimos. Algunas de ellas incluso me hicieron llorar.

Dia25 -26/01/2021 martes.

Tónica de siempre. Medición de constantes a primera hora. Todo perfecto. Saturando al 99. Desayuno. Tengo un apetito exagerado. Cada dos horas tengo que comer. Es una locura las ganas que tengo de comer desde el sexto dia en la uci hasta ahora. Afortunadamente tengo provisiones de fuera. Se hacen las 14h y vienen los radiologos. Me hacen placa de torax. Por la tarde llega el doctor. Me dice que la placa sigue sucia pero que mejor que la del viernes pasado. Las analíticas estan bien pero aún marcan un poquito de inflamación pero que es normal. Me quita el oxigeno y arregla unos papeles para que me lleven una máquina a casa por si necesito ponerme uno o dos litros. Una máquina en casa! Casa! Oigo casa! Se despide diciéndome que me va a dar buenas noticias. Cuánto me alegro. Estoy eufórico.

Dia26 – 27/01/2021 miércoles.

Estoy en casa! Ahora toca recuperar aqui, con mi Núria que ha sufrido lo suyo, con mis perritos, con el solecito de mi jardin. Pienso ahora en la noche critica que tuve en la uci y no puedo evitar que me salten las lágrimas. “Estas cargado de anticuerpos y no contagias pero esto aún no ha terminado. Ahora tienes que estar 12 dias en casa confinado aunque tengas anticuerpos. No te aconsejo que salgas porque te vas a cansar enseguida. Te veo el dia 1 de marzo. Hasta entonces hazme una vida muy tranquila y vigilate la saturación y no te hagas el valiente”.Estas han sido las últimas palabras que he escuchado del Doctor Querol.Quiero dar las gracias a todo el equipo de Uci-Covid del Hospital Francesc de Borja de Gandia, enfermeras, enfermeros, auxiliares, internistas, intensivistas, especialistas, neumólogos, personal de planta. No tengo palabras para transmitiros tanta gratitud. Sois muy grandes. También mi gratitud a toda la gente que ha preguntado por mi, amigos, conocidos, compis de trabajo, toda la gente que ha estado al lado de Núria, y sobretodo a mis amigos y contactos que tengo en sanidad que de una forma u otra todos iban arrancando información de mi estado casi que a diario e informando a Núria de mi situación. No tengo palabras. Muchisimas gracias a todos!Por favor. Tomaros todo el mundo en serio esto. No va en broma. Se muere mucha gente.

I quan les coses no esperades esdevenen de sobte,

tant siguen bones com dolentes, resonen al cor i en l’ànima de les persones

com les més sorolloses i alhora antagòniques i profundes martellades;

unes amb cops agraïts com aquells que colpegen un tabic vell per fer-ne un nou,

i altres que colpegen per trencar un tabic nou sense més,

sense cap motiu, amb els cops més secs,

plens de preguntes mentres la vida i el temps caminen imparablement

deixant arrere les preguntes les respostes de les quals,

el camí de la vida les mostrarà al seu degut temps

Jo tinc ànimes fugides i vull honorar-les a la meva manera i vull tindre-les per sempre presents i que vinguen a la meva memòria quan elles vulguen.

Tenen les portes obertes de bat a bat. Qui no te ànimes fugides a qui aclamar-se, a qui parlar, a qui escoltar, a qui mirar i recordar?

!Unes d’ aquestes llums d’ànimes són en honor a les ànimes dels meus pares, la meva germana que ni vaig conéixer i la dels meus avis. A tots per igual els faig honor però, no sé perquè, a la que no passa un dia que no recorde és a la meva mare, i si mare, t’invoque en aquesta nit per tornar a veure el teu somriure que ja quasi no recorde si no fos per la foto que tinc a sota de l’escala de casa i que cada nou dia al de matí, quan em lleve i baixe de dalt, sempre et mire i ens saludem.

I si, t’invoque mare, però sols és per parlar amb tu una estona més i, després d’una abraçada propera, acomiadar-te i deixar-te marxar amb la resta d’ànimes que sé que tens al teu costat. Sé que pot semblar un poc irreverent i egoista per la meva part invocar-te però tu saps millor que ningú que no és així.

No vull donar-te massa feina i massa marejos. Ja te’n vaig donar prou en vida terrenal. Sols una petita xarradeta i contar-te com va això i allò i lo de més allà que, segur tu ja deus saber, però a un li fa goig contar-ho i a qui millor que a tu, mare.

Qui no ha perdut éssers volguts, mai no podrà entendre que, un de tant en tant, sempre busca en una llumeta eixa ànima fugida, o eixa ànima forçada a eixir d’aquest món, com deia el poeta, massa prompte.

Més tard o més d’hora a tots ens arriba eixe moment, el moment de recordar i de parlar amb les ànimes. Jo crec que elles s’alegren.

I no, no rendiré mai més comptes en cap cementiri, ni ploraré per ossos terrenals ni escoltaré discursos eclesiàstics engalanats de pedanteries litúrgiques cridades al vent per homes vestits en bates blanques alçant al cel brodades copes daurades.

I no, Jo no ho faré però no, tampoc malparlaré de qui vulga fer-ho. Està amb el seu dret i les seves respectables creències. Potser semble contradictori fer honor hui a les ànimes fugides i a tot eixe punt folclòric de les llumetes amb el que acabe d’escriure però què voleu que us diga, jo sóc així i a més a més, quelcom rar fa que una nit com aquesta, nit d’ànimes, mirant una estona les llumetes, sent una plena i profunda complaciència i voldria que fora quelcom més que una generació extra de dopamina o un “mal anomenat” efecte placebo però crec que no.

Malgrat tot, hui pensaré una estoneta en les ànimes perdudes familiars i properes i recordaré amb gratitud el seu pas per la meva vida i el meu trànsit en la vida d’ells.Aquest és hui el meu “halloween»particular i no necessite res més.

Demà serà un altre dia més entre tants, almenys…per mi.

Com si es tractara de litúrgia matinera

i al repic de les primeres campanes

pose l’olla al foc o més bé a l’encimera

perquè de putxero no ens falten les ganes

Tres o quatre litres d’aigua van dins del perol

després la carn, la verdura i els cigrons,

i el foc tan fort com la llum d’un cresol

farà un brou d’un parell de collons

Un parell d’hores llargues tenen per navegar

les penques, les carns, les xirivies i el napicol, tots junts d’excursió

amb les carlotes surant per aquesta mar

esperant les creïlles i la cansalà que facen també un capbussó

De les cases i matinet ja comença a ixir l’olor d’un perfum ben identificat

i és que el putxero és dinar de germanor

i que és resisteix a ser polititzat

Mentres escric aquestes lletres

el perol segueix al foc

ara toca posar les pilotetes

perquè tot li faça joc

Ara tot ja està arreglat

i dins del perol a poc a poc

la música i el ball han començat,

I en no res apagaré el foc

i pregue els deus que m’hagen ajudat !

perquè tot m’ isca bo i no m’isca salat.

Corribles, séquies i canals que tanta alegria donaven en escoltar com la fresca i clara aigua corria lleugera entre bancals, sota a les motes sempre viva i jove.

Aigues noves que saciaven terres assedegades que donaven vida als tarongers i refrescaven peus, braços i el cap del llaurador en dies de calor com aquests per després seguir el seu camí, el seu curs alegre cap a la mar de Piles.

Ara romaneu quietes i mudes mentre el temps va fent el seu treball demoledor mostrant-vos poc a poc al seu amic, l’oblit.

Ara ningú camina sequia amunt, corrible amunt per trobar on hi és la manta d’aigua i demanar-la per després o per demà.

Ara ja ningú obri o tanca trestelladors. S’han quedat com l’última vegada; al principi de res. Tans anys.

(Termes de Rafelcofer, Beniflà i Potries)

«De la pell cap en dins comença la meua exclusiva jurisdicció. Trie jo allò que pot o no travessar aquesta frontera. Soc un estat sobirà, i les fites de la meua pell em resulten molt més sagrades que els confins polítics de qualsevol país.»

Anònim contemporani

La foto que hui em crida l´atenció està feta als Pirineus i la publica la revista digital zoopirineu.com. La foto està feta intencionadament amb un fons borrós i clarificador al mateix temps, on la retina capta fàcilment les siluetes de les muntanyes i els verds prads. De forma més enfocada i directa, la foto capta un Àliga Reial amb les seves ales desplegades que vola lliure, segura, deixant-se portar pel vent que sutilment la guia sense fer cap esforç i que majestuosament alegra l´ull pacient d´aquell que ha esperat Déu sap quantes hores per a retratar-la.

El cel, cobert de núvols indecisos deixen caure com si fòra una pluja de llum o com si els Déus volgueren engalanar l´escena amb sinuoses i daurades cortines de domàs amb traços perfectes que es preparen per a tancar un dia com si es tractara del final d’una obra de teatre, on no calen més artites que l´Àliga Reial, el verd de les muntanyes, un cel cansat de blaus i grisos i la poca llum d´un sol que vol assomar-se ni que siga per un breu instant a veure la fi de la funció i aplaudir als seus artistes. Doncs, també s´ho ha guanyat i no seria just negar-li-ho.

L’Àliga Reial de la foto, que té el cos pintat del color de la terra i les plomes de blancs i negres, sap que eixe és el seu territori, és l´ama i ho serà per un temps molt llarg, doncs arriba a viure quasi setanta anys però, per arribar als setanta, a la meitat de la seva vida, haurà de prendre un seriosa i difícil decisió que no passarà ni per consultes populars, ni per metges i psicòlegs renombrats i doctorats en Harward ni li preguntarà a ningú que és el que ha de fer, doncs la Natura, la Mare terra és mestra i sap quan és l´hora de les coses i ja s´encarregarà de fer-li-ho saber a l´Àliga sense més explicacions, car la Mare terra i el Temps ja fa anys que es coneixen i saben ben bé el que passa llavors.

L´Àliga de la foto, cap als trenta-cinc o quaranta anys, ja a la meitat de la seva vida, les seues ungles les tindrà corbes i flexibles i tan llargues que no podrà agafar les preses de les quals s’alimenta i el seu pic será tan allargat i punxegut que començarà a corbar-se apuntant contra el seu pit d´una forma perillosa, i les seues ales ja madures, envellides i pesades pel toll de les seves plomes seran tan pesades que volar li resultarà una tasca molt complicada, i serà llavors quan l’Àliga prendrà una decisió vital: deixar-se morir o fer-li front a un dolorós procés de renovació que durarà prop de cent-cinquanta dies.

I aquest procés començarà en alçar el vol, ben alt, i volar cap al més alt d’una muntanya i refugiar-se en un vell i abandonat niu arrimat als cingles, a les parets més verticals, als abismes, tan alta que no necessitarà volar, doncs d´allí ho veurà tot i, ja refugiada començarà el seu calvari particular colpejant el seu pic contra la paret fins a aconseguir arrancar-se´l i una vegada amputat haurà d’esperar que nasca un nou pic amb el qual després haurà d’arrancar-se les seues velles ungles i quan les noves ungles comencen a nàixer serà el moment per a desprendre’s de les seues velles plomes arrancant-les amb el seu nou pic.

Després de cinc mesos molt durs i ja amb un pic fort i jove, les plomes brillants i sedoses i les ungles útils, l´Àliga Reial alçarà de nou el vol, un vol renovat, victoriós, i donant un parell de vols en cercle agrairà a les parets, als cims i als abismes que l´hagen protegida durant tot aquest període de temps, i amb un ultim vol s’acomiadarà d’ells per sempre i s’enfilarà de nou al seu territori, al de la foto, a casa seva i llavors, a partir d´eixe moment tindrà trenta o trenta-cinc anys més de vida que seran els seus anys més gloriosos.Viacrucis de l’Aliga

La foto que m’ha cridat hui l’atenció la publica el diari el País.

La foto està feta en un país remot, en un poble pobre, als seus afores mentre el sol es posa i el fem vell d’anys acomiada el dia amb una olor agra, l’olor de la misèria perquè no hi veig enlloc rosades caigudes sobre la nit i sobre el verd de les vinyes, ni blats d’or, ni tarongers en flor, ni rierols on canten les seues aigües, ni roses, ni gesmilers que s´aboquen per les reixes dels jardins de les cases, sols hi ha pols grisa, deixalles poc aprofitables, calors pel dia i gelades nits que com a ganivets entren al més fons de cos i dels òssos.

En aquest paisatge, en un camí de terra, dos burrets tiren de dos carros ben carregats. El primer és un burret de color negre amb la panxa blanca, el segon és del color de la cendra. Semblen tendres i dolços aquests burrets, semblen tendres però forts i secs també, tenen acer en les seves potes de plata i lluna al mateix temps. Sembla mentida que tinguen forces per a tant.

Damunt dels carros van uns xiquets que arrien als burrets fent que facen el seu treball amb curada digilència. Els xiquets que no han trepitjat mai cap col•legi, no saben de lletres, el seu mestre ha sigut la vida i el carrer, l´escola de la vida, de sobreviure.

Els xiquets amb pantalons trencats, amb calçat trobat pels camíns han carregat amb cura el carro del qual tiren els burrets per a guanyar-se uns dinerets al mercat. El carro, els burrets i ells passen per un poble amb silenci. Tots són un, tots son el món.

I paradoxalment, el món gira seguint les lleis de la física i els dies se succeeixen i el món no s´atura perquè als seus indrets, als seus racons més remots, carregats de fatigues i amb el trot alegre, en silenci, hi ha burrets que tiren d’aquest món sense conéixer cap ressentiment amb el Senyor Món i la senyora Història. .

Si no fora per aquests xiquets i aquests burrets, el món no es mouria perquè el Senyor Món i la Senyora Història es queden sempre parats en palaus i trones engalanades de tot i de més empenyats en fer-nos recordar que ells són el Món i la Història.

Sort que hi ha burrets i xiquets que amb carros vells i trencats arrosseguen a la Senyora Historia i al Senyor Món des d’allà lluny o prop, llocs pobres, des de pobles remots i des de racons amagats amb carros carregats d’històries de pell i carn, verídiques, les que de veres mouen el món.

La foto que hui em crida l’atenció és la d’una xiqueta que té al voltant de 8 anys amb el rostre i els braços sagnants que no fan gaire joc amb el verd esperança del seu vestidet.

Darrere de la xiqueta és veuen dos homes, un d’ells és el que la va rescatar de les cases trencades, de les pedres i la pols amb olor a mort i a terra socarrada, dels crits i dels plors.

L ‘altre home que vist de blau clar és el metge que li curarà les ferides de fora perquè les de dins no és curen mai i, més enllà, al seu barri, queda el racó de l’habitació on un crit desesperat va quedar tremolant quan sense pietat i sense avís va explotar tot, de sobte, deixant sols un alé de vida soterrada a les escombraries de la casa.

La xiqueta de la foto no deixa de mirar buscant son pare i els seus germans dels quals ha perdut el rastre després del desastre.

Com et dius? Ella respon que el seu nom és Aya, mentres plorant no deixa de cridar a la seva familía.

Fora, al carrer cauen les bombes en nom dels Deus d’ací i d’allà que acabaran de triturar el que queda de la pols perquè tot el que resta és pols i foc. Ja no queda res.

Avions negres com les ànimes dels seus amos, d’aquells que algun dia hauran de fer penitència llarga quan els isca la setència del judici final, destrueixen sense pietat els nius on vol nàixer la vida i llavors tornen a sonar les trompetes de mort i se’n van i tornen, i així serà fins que no quede res.

On passarà hui la nit Aya?

Benvolgut amic, company i fillet Dau,

Vingueres a casa amb dos mesets i has estat amb nosaltres onze anys i, des de llavors et vares fer de voler dia a dia, mes a mes, any rere any cada cop més i més, fins arribar el punt de ser imprescindible sobretot en els moments de soledat de Núria quan jo era fora i també quan jo estava de baixó per qualsevol motiu, sempre romanaves al meu costat, de mati, al capvespre, per la nit, al sofà, als peus del llit, sempre fent-nos companyia.

A l’ama més, llavors sempre ha sigut la mamá. Sempre sabies si convenia jugar o recolzar. Sempre ho sabies tot de nosaltres.

Hui has marxat al cel i de ben segur que per pujar allà dalt t’hauràn ixit unes petites aletes peludetes i rulletes d’un bonic color blanc trencat com el teu color i en forma d’angelet, al cel dels gossets ara estaràs gaudint de meravellosos camps d’herba verda on les flors dibuixaran un somriure als seus pètals al veuret passar i correr i revolcar-te i riure amb eixa llengueta rosadeta sempre fora que tans petons ens ha donat aci al mon terrenal.

Et recordarem sempre perque ens has deixat l’anima ferida però alhora plena d’alegria d’haver-te tingut amb nosaltres i d’haver-nos cuidat tan be.

Descansa en pau Dau i si et donaré un consell; allà al cel portat millor amb els gossos més grans que tu i no faces com aci que et tornaves peleon i guerrillero amb ells.

Allà, on ets ara, veuràs com tot es més bonic i faràs molts amics i amiguetes i jugaràs per sempre amb tots.

Dau, les pilotetes verdes del pàdel ens les quedarem aci perque allà on vas hi ha moltes, moltes i de tots els colors!

Per sempre i per sempre seràs al nostre cor.

Moltissimes gràcies Dau, Moltissimes gràcies Coquiu. Moltissimes gràcies Uito. Moltissimes gràcies Daui.

Data naixemet 18/5/2007 – Data de traspàs 15/9/2018

De nou s’ha obert la porta de l’infern a les nostres estimades muntanyes tragant-s’ho tot al seu feroç i imparable pas, deixant-nos una pena a l’ànima i el cor en un puny que apreta i apreta cada any més i ens encongeix l’espririt i les raons deixant sempre al vent un per qué.

Terres verges, de sendes i camins, de carrasques i pins on els ulls es mostraven alegres al seu pas ara son plens de melangia i d’un dir «no et tornaré a veure més més tan bonica» , tan natural, tan muntanya verda i viva com fores des dels segles fins tan sols fa unes hores.

Ara no es res i es tot. I com sempre, tot passarà, la pena minvarà, d’això ja s’encarregarà el temps igual que fa en totes les coses.

Temps de cendres i de colors grisos pintaran el teu rostre per uns anys fins que torne el verd a ixir poc a poc, d’una forma tímida, com si tingués por de tornar a ser verd per no tornar a ser negre però, deu sap que ixirà i creixerà i tornaràs a ser en el temps.

No se si et tornaré a visitar, doncs el dol se’l ha de passar u mateix i tu també ho has de fer igual que ho han fet les teves germanes que t’envolten que també un dia varen ser engolides per les flames del l’infern.

Ho sabràs fer, n’estic segur. Poques en queden ja tan coquetes com tu ho sigueres, ben poques. Mentres tant, la pena ja no es paga i es deu i es deurà.

MP6818

A punt de desapareixer el color de la terra i no veure-la fins la propera tardor, en un no res, el color del paisatge serà únicament el mirall d’un cel presumint, d’un inimitable blau mediterrani i també el mirall de la lluna on, de forma disimulada i coqueta, es mirarà totes les nits del bon temps pentinant-se els cabells d’argent.

Aigua beneida i necessaria que en poc de temps ho convertirás tot en una suau catifa d’un verd viu, sugerent i purificador cautivant la mirada del viatger que va i ve creuant aquestes germanes terres de la Ribera.

• 

Per perdut ja em done en les arrugues del temps, quan revise les imatges amb certa mala digestió, tornant-me a la boca en cada instant els dies del passat que lluitaven amb els dies del demà amb una lluita descarnada, no hi havia descans, i els sentiments varen optar per fugir i la digestió romana a dintre de mi, fent-se sense presa i, rosegant amb mesura el pas del temps. Es així com s’ha de fer i no hi ha altra cura.

Dalt 1996 Baix 2011

Mostra’m a algú que evita el treball dur, i et mostraré a algú que no ha trobat el seu propòsit de vida encara.

Sols troba somnis estèrils que s’esfumen al despertar el dia, perquè algú que coneix el seu propòsit estimarà el treball dur.

Pagarà el preu.

Si encara no coneixes el teu propòsit, llavors en el món dels sers humans et costarà tenir veu. Només eres un més del «Munt de gent» que camina pel carrer sense rumb interior. I en el teu interior açò ja ho sabies, estàs d’acord?

Si vols marcar la diferència en el món i en el teu món en particular, el treball dur ÉS EL PREU.

A tots els nivells, no sols al mon laboral. Possa en marxa sempre el cap.

El cor, de vegades es traïdor.

Ara que estàs sola, quieta i en aquest precís moment que ens acarona aquesta suau brisa del matí, m’ature, et mire , ens saludem i parlen una estoneta de forma secreta, tranquiles, tu i jo.

T’abrace i et toque i alçe la mirada i et mire allà dalt figura majestuosa, i aci baix la cort que t’acompanya amb eixes expresives mirades de rostres lluents, d’exquisita finor i trazada com la més treballada porcelana.

Naixcuda del pensament i de la punta d’una llapicera, guiada per mans artistes i de la ilusio d’homes i dones i xiquets i xiquetes, aci ets de’n peus sortida de la magia parlant-li a la ciutat d’una forma callada, doncs sense veu dius molt d’una manera picara i versada.

I al teu costat la germana petita que t’admira i que vol ser també alta, gran i esbelta com tu, com els castells de princeses i els boscos de fades però sap que els ulls que la miren a ella son més purs i verges, inocents i plens d’alegria de veure-la tant xicoteta i plena de vida, de xiular d’ocellets, de converses on el gest i els ulls parlen, canten, riuen i juguen tots prestos abans vinga l’hora desitjada.

A la nit tornaré a veuret, i seràs rodejada de gent, menuts i grans, amb unes notes musicades que ixen dels carrers i dels casals i que t’envolten barrejades amb l’olor de la pols que exclata amb fum i color, serà llavors quan el foc t’abraçarà amb les seves flames i diràs adeu amb llàgrimes d’aigua al rostre i ha de ser així, pur i profund, elemental i precís.

Seràs alabada i elogiada i t’ompliran de regals i premis i restaràs a la memoria fotografiada deu sap quants milers de vegades i seràs recordada allà, penjada a la pared del teu casal igual que la teua germana on us esperen les altres que, com vosaltres, segur també parlaren un di-nou de març amb algú com ho estic fent jo ara.

Llavors, veureu com segueix la vida després del foc, una vida plena de somnis i treball que us gesta i us dona a llum any rere any i així serà per sempre el vostre màgic mon de fantasía i colors, un regal pels ulls, un regal d’ efímera durada.

I ve, a pas lent, sense adonar-se´n, l´estiu,
regalant la seva llum als capvespres,
pintant daurades i suaus ones en la meva mar,
acaronant amb sutil delicadesa la sorra
deixant-la com una catifa humida i fina on
seurem i ens escoltarem sense parlar…

Platja de Piles, Capvespre de Febrer.

La gente tóxica, camina con la mentalidad de «eso es una pérdida de tiempo» o «para qué voy a hacer eso» o «no merece la pena» o «esto es complicarse la vida», y otros muchos sucedáneos más de este estilo y, precisamente eso es lo que sucede en su vida, no consiguen lo que quieren, consiguen lo que son y lo peor es que acaban casi siempre solos o solas lanzando el problema de sus males a lo primero que les viene a la mente.

Alertades de la meva presència, espantades totes elles, les aus, han aixecat el vol per refugiar-se d’aquell no és enemic, més bé al contrari però elles no ho saben, o sí.

Sol i al bell mig d’un mar de pedra redona, blanca, seca i aspra com l’espart, arrossegada per les lleugeres aigües vingudes de Vilallonga i que ací, en aquest amagat racó, on el riu gira cap a Beniarjó, sempre han trobat un remans de pau tornant-se tranquiles i quetes reunint-se totes i fent un toll gran i bonic, ara es un llit de riu sec i trist que em fa plorar per dins.

La mort, a pocs metres de mi em mostra un grapat de barbs adults que ja carents de vida em miren amb la boca i els ulls ben oberts quasi que preguntant-me què faig ací. De sobte me’n adone que m’invadix un silenci sepulcral. A penes se sent el refilar dels ocells.

Les poques llàgrimes que li queden al Serpis, el nostre riu, es mostren en forma d’una petita xarca, probablement l’última que queda, on les aus, totes plegades acudeixen allí i es queden quetes com si d’un vetlatori fos, acompanyant al Serpis en els seus últims dies.

I preguem perquè vinga prompte la pluja.

Als peus del trinquet vaig naixer i em vaig criar. Tan sols recorde vagament, l´ultima partida jugada.

Moltes bicicletes apil.lades, motos de poca cilindrada de totes les marques i gent dels pobles del voltant que venien a peu.

De vegades baixava algú del trinquet i ens donava algun xavo o peseta per buscar alguna pilota fugida del recinte per un quinze guanyat.

Diuen que a la tardor de l´any 1936 un capellà de Bellreguard va salvar la vida d´un afusellament tot per portar un guant de pilotari a la butxaca i acceptar jugar una partida de pilota al trinquet de Rafelcofer en benefici del «Socorro Rojo Internacional» .

Li deien Vicent Cremades més conegut al mon pilotari com «el Blanquet de Bellreguard». La partida la varen jugar, Ullera, Carinyo i el Capellà contra Carles de Piles i els dos Pometes d´Oliva. No està clar qui va guanyar, però el fet del capellà va omplir de gom a gom el trinquet.

Compten les cròniques que el triquet es va omplir perque deien que el capellà es jugava la vida en aquella partida però, la realitat és que la sort, afegida al fet de ser un bon pilotari, li la va salvar.

Aqui us deixe un video del trinquet en el seu estat actual però, segur que dintre d´aquells murs, gravat a les seves parets, perduren els sorolls d´aquells jugadors i public assistent d´aquells temps.

Has vist que l’operació ha sigut com un somni i,

no te’n has adonat de les quasi 5 hores que has estat en bones mans,

mentres tot, nosaltres i la gent que t’estima hem estat minut a minut amb la teva ànima,

amb la força oferida als Deus,

tots plegats hem estat acompanyats de la dolça llum d’un sol de tardor que,

entrava per les finestres i que també volia estar amb tu,

recolzant-te esperant el teu despertar per a dir-te hola Nuria,

ja ets aqui i felicitar-te pel teu nou triom.

Eres gran Xiqueta i t’estime més que no en se.

Miquel Pous, 23 setembre de 2015 – Hospital La Salud – València

Va amaneixer el dia amb una suau brisa d´estiu i un olor a terra mullada, terra mullada d´aquells carrers de pols que les dones ,amb poalades d´aigua banyaven deixant dormida, per una mica més de temps, la pols. 

Un home que eixia del poble amb la seva vella bicicleta amb un pedalejar lent, armoniós, acompasat i suau, com si els pedals i ell hagueren naiscut junts i, amb un cabàs on portava les eines de treball del camp, potser també l´esmorzar i un gosset que assomava el cap de dins del cabàs gaudint del passeig cicloturistici i del suau llevant d´aquell dissabte de finals d´agost. 

Les banderoles que hi havien penjades per tot arreu es movien fent aquell soroll tan peculiar i agradable a l´oida que fa el paper penjat suaument ventat. 

Les figues de palera estaven en el seu punt optim de recollida amb aquell color vemell tintat de grocs ataronjats i amb aquelles agulles afilades esperant la proximitat d´algun agusarat que s´atrevira a fer-ne propies unes quantes.

Aquella olivera que començava a esbrinar el seus fruits, unes olivetes petitones, les que es diuen del cuquello que, creixia lliure sense cap amo i que al mes de Setembre els veins, cadascú en la justa mesura, feien collita propia.

Una suau melodía, un suau sò s´escoltava de carrers amagats pujant cap amunt, cap al meu raval estimat i prompte, des del terrat de ma casa vaig veure aquelles sil.luetes en la llunyania, dos figures que es comfonien amb les ombres de les cases i dels arbres però, l´ inconfundible sò d´aquella fusta sonora i el redoblar d´aquell vell tabal els delatava. 

Dolçainer i tabaleter, amb brusa blanca, faixa del color de la cendra i pantaló negre, amb un tarannà d´erta figura, pas de trepigada ferma, segura i llarga, obrien el dia donant-li a aquell matí d´agost, l´essència i la magia de la festa.

Tabal i dolçaina, dolçaina i tabal, dos homes, dos instruments primitius, No gaire be quasi dialeg entre ells, la música i el redoble era la seva conversa i no calia més, doncs potser, s´entenien millor que parlant.

Melodia estimada i vollguda de veus dispars, notes de colors i en blanc i negre, dolçaina que riu, dolçaina que parla i que reivindica… dolçaina que enamora, dolçaina que plora i que plora, dolçaina que sent, dolçaina que es queixa, dolçaina que alegra, dolçaina dels vius, dolçaina del morts. Estimada dolçaina. 

Res recorde amb tanta claretat de la meva infancia com aquells homes, dolçaina i tabal. Tots dos fets un i casdascun fet per tots dos, elemental i precís, necessari i primordial. Era el conjunt, era l´equip.

Incansables, amb aquelles rialles matineres i no tan matineres quan s´empinaven el porró que algún vei els oferia al seu pas. “Bon dia tinga vosté i moltes gràcies pel trago… anem anant”, vaig escoltar des de dalt del terrat com aquells homes le deien a un vei que els havia oferit el suc del raïm en una catalana.

Recorde el sol del migdia i recorde aquelles bruses blanques mullades de suor, la calor dibuixada als seus rostres i una alegre mirada als ulls, car feien allò que els agradava, gaudir dels pobles, dels carrers, de les tavernes, vivien i gaudien de i per la música i nosaltres la feiem propia, majors i menuts. 

Era, llavors, el dia de San Diego, la festa del raval, la festa de la meva infancia de l´any 1976 i els dolçainers que veníen eren de Callosa i eren els germans Boronad.

L’habitació era pobra i vulgar,

oculta dalt d’una taverna sospitosa.

Per la finestra veiem un carreró brut i estret.

De baix pujaven les veus d’uns quants treballadors que,

jugaven a cartes i reien.

I allí, sobre el llit miserable i humil, vaig posseir el cos de l’amor,

els llavis tendres de joventut,

ple d´un embriagament tan gran, que ara, mentre escric,

després de tants anys, en la meua casa solitària de Igualada,

ara, jo m’embriague de nou.

Res en el món és més perillós que la ignorància sincera i l’estupidesa concienciosa. De vegades tropeçes pel camí de la vida amb gent que és inconscient de la seua pròpia nul·litat i si et toca anar junt amb aquest tipus de gent durant un temps, resulta penosament indigestible.

Desgraciadament és un defecte que ve de fàbrica. No hi ha recanvis ni cap reparació possible. No te remei. Afortunadament, el temps ho cura tot, venen, es queden i després marxen deixant un dibuix estèril, sense significat, sense res a la teva memoria.

Ha de ser així i malgrat tot, no borrar-los, llavors quan tornen a apareixer sabràs ficar-los al calaix que pertoca.

L’amor no te angles d’arestes que trenquen la longitud d’un bes,

és bell en el sabor d’un dit que provoca i batalla quan el gemec marxa amb el vent,

recolzat amb el record, els mons es desprenen i el meu alé roda per aquella vall

que calla esborrant les sil.luetes dibuixades quan el temps,

les raons i les circumstancies ens donen l’esquena;

ha de ser així i sols és el remei.

Perdona que parle de nosaltres però ara està plovent i el meu silenci et coneix,

tanque uns segons els ulls i espere,

llavors els ocells de la soledat no canten però murmuren el teu nom.

Pot ser tinga encara el sabor de la teva pell als meus llavis,

i veig com plou i me´ls llepe.

Pot ser siga tan sols un dilluns més, mullat per la distància,

lluny del caliu.

Pot ser siga un dilluns i és tot i no cal més.

La nostra, és la distància dels cossos,

la distància de la matèria que no pas la de les ànimes,

La nostra, és la distància de la pell i de la roba que no pas la dels sentiments,

La nostra, és la distància del temps que no pas de l´estima

La nostra, és la distància dels espais que no pas del desig

llavors res no és distància amb nos.

Nits esperades. De paraules clares,

de temps passats,

de som com som.

Nits contestataries de cançons a baixa veu,

d´olor a gesmiler florit,

de fonteta i pica menuda.

Verd de patis

repartit per tot arreu

tot com abans.

Nits esperades d´estiu

brisa de les dotze i ultimes campanades

soroll d´aigua d´una aixeta,

el lladruc d´un gos a la llunyanía

el plor d´un nadó

la llum de la lluna

i un got de vi

s´ha quedat un tros de pastís a la taula

Recollides passejant com aquell que no fa,

al sol contentes estan totes juntes i fan bona mullà.

Per mon pare recollides aquest matí

ja se quin serà el seu dinar,

doncs al banc de la cuina li he vist dos tomaques,

un pebre i una nyora disposades per acompanyar

Feia anys que no veia un perol de xones enganyant-les.

Aquesta nit el meu pare soparà mullant

com sempre han fet els pobres

El sol ja cau rendit i cansat d’un llarg dia,

presagia la vinguda dels jorns d’estiu, la calor,

car ell encara no està acostumata tant de treball.

Mica en mica la nit va apoderant-se d’ell,

com de mi s’apodera la melangia de les hores passades

i el retorn de nou a les terres de l’anoia.

Es la vida repetida dels fets alegres i consumats,

del devenir d’un futur arrossegat sense adonar-se’n,

com el present ja es passat i corre

tan ràpid com roda aquest tren ple d’histories

i de imatges efimeres mostrades i

gaudides des d’una finestra de vidre

d´un tren que em porta al començ de nou.

Sense reserves ni secrets,

amb llum forta o fosca,

no tingam ni busquem

el com ni de quina manera;

i que el plaer siga sols canviar

el significat de la luxúria

fent que aquest pecat

siga la nostra benedicció

Amén

Hui no ha sigut un bon dia.

Deixant a part la meua habitual tristor dels diumenges pera la vesprada i precisament hui, deixant un dia explendit, solejat, ambient de festa voldria deixar en segon pla tots aquests ja habituals trossos i moments trencats i dedicar-li aquestes lletres a Toni.

Hui davant del teu taüt i veient el teu cos inert, immòbil, m’han passat en apenes uns segons un muntó de flaixos de la teua vida de llums en els meus records.

Paraules, gestos, somriures, compartir taula i rises, el gotet de vi tinto que tant t’agradava i tantes coses i detalls més.

Allà dintre de mi sempre he pensat i he cregut que m’apreciaves i saps que jo també a tu

en la vida de la llum.

Eixa vida que no t’ha tractat bé en els últims anys,

una vida de llum que ha anat apagant-se com s’apaga un ciri consumit pel temps apoderant-se de tu una vida remota i incognita.

Una vida amb els teus i sense els teus alhora,

en eixe món desconegut de silencis i mirades,

eixe món inexplorat pels que estan encara ací però ja no hi són.

Eixe mon complexe de preguntes sense respostes.

Eixe mon que es diu Alzheimer.

Toni, hui has iniciat el gran viatge.

El viatge qué, més tard o més d’hora, iniciarem tots.

Hui, davant del teu taüt, t’he vist i m’he acomiadat de tu,

en silenci i a la meva manera,

veient també al teu xiquet que, ja no és un xiquet.

Hui he vist al xiquet plorar per primera vegada igual que plora un home.

He vist plorar al xiquet i no per un joguet, l´he vist plorar pel seu avi; Toni.

Hui he vist a un xiquet que ja és un home i aleshores,

he tornat a veure, en uns efimers instants, el veloç correr la vida.

Mentres, seguim fent el camí.

Hi ha persones que durant tota la seua vida volen ser els liders amb tot, inclús s’entrenen, i els entrenen per ser-ho, assistixen a sessions de coaching, en fi, volen brillar per damunt de tot i de tots.

Tots aquests generalment acaben sempre en la més puta (perdó, volia dir pura) soledat tant en la vida profesional com en la vida personal perquè no son capaços de veure que en el seu interior conviu l’egoisme, el protagonisme, l’enveja, els cels, la poca humiltat. Volen ficar-se un traje que per molts diners que els coste mai els hi sentarà com cal.

En canvi, hi ha persones que naixen amb eixe do, el do de ser liders i ni tan sols ells se´n adonen d´eixa bondat, no ho saben. Son aquelles persones que fan sempre les coses desinteressadament, ajuden sense res a canvi, sempre veuen el costat bo de les coses i quan les busques, sempre les trobes i sempre les veuràs amb un somriure en el rostre, en els moments dolents, et donaran anims i en els bons riuran amb tu i s´alegraran quan et passen coses bones. No et tindran mai en compte una mala paraula o un desaire desafortunat. Saben triar de la palla, el grà.

Un líder naix, ho porta en la sang i de vegades, no precisament mamat.

Si no ho eres, no pergues més el temps intentant-ho. Mai ho seràs.
Coneixeràs a un lider per els seus fets i perquè li acudeixen totes les coses bones sense demanar-les.

Plou… , no t´adormes. Estigues atenta al que diu el vent,
al que diu l’aigua que colpeja amb els seus dits menuts en els vidres.
Tot el meu cor es torna oïdes per a escoltar-te,
pluja que has dormit al cel, que has vist el sol de prop,
i ara baixes elàstica i alegre de la mà del vent,
igual que una viatgera que torna d’un país de meravelles.
Com estaran d’alegres els camps suats i les muntanyes amants i
amb quina avidesa s’esponjarà l’herba, quants diamants penjaran ara de les profundes branques dels pins, dels tarongers, de les oliveres, de les figueres..
Espera, no t’adormes. Escoltem junts el ritme de la pluja.

Lluny de la meva Safor volguda de la meva estimada i dels meus no deixe de pensar en les migdiades saforenques de l’estiu, en pendre el café després de dinar mirant el meu magraner com creix i com suntuosa i presumidament em mostra els seus secrets plens de llàgrimes vermelles que dolçes esclataran al meu paladar per allà el mes de Novembre.

Les migdiades saforenques de l’estiu, somnolentes, caluroses, de parets emblanquinades d’un blanc encegador, de la poca roba damunt del cos, d’eixe troç de meló d’alger fresc, del trepitjar amb els peus nus i sentir la frescor del taulell, del garbí que punctualment acarona les fulles dels arbres.

Mes tard, al vespre, vindran la fragància del gesmiler i del galan. Però això ja serà a la poqueta nit, llavors ja quedarà menys per tornar a gaudir-te mentres el treball i les obligacions em tenen aci, al nord, lluny de lo meu.

He passat molts anys, mes be diré que quasi tota la vida formant part d’eixe gran grup de persones que, arribat el diumenge per la vesprada i concretament a la tardor i l’hivern, es troben en aquestes hores comodament assegudes al sofà, mirant la tele, llegint o davant l’ordinador.

Molts d´ells o d´elles ja amb el pijameta posat i la manteta damunt i, amb la pau i la traquilitat del meu poble en eixes tardies hores d´un diumenge de desembre, ni me’n adonava que, amb un altra freqüencia o vida paral.lela també hi havia un altre mon dels diumenges.

Un món ben distint i molt conectac electrónicament, un formiguer de gent d’aci cap allà obrint-se pas dintre d’un gran sarau de veus, barrejades amb llums, colors i olors omplint de vida les estacions de trens i aeroports de les grans ciutats.

Cadascú amb un destí, un objectiu, un treball, una historia personal, uns motius.

Ara jo soc d’aquest grup.

Miquel Pous, 9-12-2012, 18:40 h. Estació Joaquin Sorolla – València.

El temps, eixe amic i enemic que ens contradiu quan volem que algunes situacions transcórreguen més lentament i passen tan ràpid i d´altres que voldries que passaren ràpid i es fan eternes.

Però el temps, al cap i a la fi, sempre és el mateix, és ell i ningú més.

Som nosaltres i la nostra actitud la que fa que aquest transcórrega a una velocitat o altra.

Que bona que és la Figa redeu,

i no sempre la tinc al meu abast pero,

quan la tinc presentada i oferida,

la mire, parle amb ella, la palpe,

espere pacient a que s´òbriga,

i quan s´obri,

quan s´obri, la xucle i me la fot.

Vindré tranquil,

esperaré pacient

que la vesprada m’entregue la nit,

i quan la llum es torne tènue,

llavors recorreré amb els meus ulls el teu cos,

després els clouré i oldré la teua pell i,

isense que te n´adones t´acaronaré,

però no, no digues res ara,

tanca els ulls

i deixa que que vinga…

Visc a un país preciós, ple de llums i de colors,

visc a un país que ol a muntanya, a verd i a pau,

visc a un país volgut i estimat on la terra és més mare,

visc a un país pres de les flames estiu rere estiu,

visc a un país preciós, ple de llums i de colors,

visc en un país que es diu València,

visc a un país abrasat, cremat,

hui visc en el pais de les cendres.

Quan u ja comença a tindre una certa edat, resulta absurd no dir el que sent en cada moment. Siga el que siga.

Això si, en el moment adecuat i a la persona o persones adecuades. Hi ha coses que toca dir-les cridant als quatre vents, d´altres no cal dir-les pública i directament i d´altrese millor que només es queden entre dos.

Els sentiments han d’eixir, hem d’exterioritzar-los.

Els d’amor, tendresa, ira, tristesa, efusivitat, excitació, negació, alegria, felicitat, impotència, rabia.

Tots ells han de ser canalitzats, filtrats i exterioritzats en la seua justa mesura. Hem d’entendre’ls i comprendre’ls. Formen part de nosaltres i no hi ha espai suficient en el nostre interior perquè es queden tots dins.

Hi ha que traure´ls. No es sa deixar-lo dins.

Porque sientes y presientes

lo que otros mucho antes sintieron

y presintieron igual que nosotros

la magia

la espiritualidad

la aventura

el deporte

los paisajes

las gentes

Sea lo que sea,

El Camino no te dejará indiferente.

maig, 2009