Al nostre hort em sent lliure,
sota el sol i el cel blau dels capvespres,
del bon temps, massa bon temps,
cuidant les meues plantes volgudes,
sentint el seu amor i la seua llum.
La terra és cada cop més la meua gran companya de silencis
i l’aigua la meua gran aliada de coverses
i junts tots fem créixer la vida en cada llavor sembrada
i tot s’uneix als capvespres d’aquesta primavera estresada,
acaronada pel revolotejar dels ocells
que es xiulen uns a altres en un festeig acelerat,
amb ganes d’això que acabarà sent un niu a un taronger
de noves vides i tot ocorreix quan la vesprada mor lentament
i es rendeix el dia amb les ultimes ullades de sol.
Crepúscle, llum crepuscular. Tan amiga i contemplada sempre.
Sempre reflexiva.
Cada dia és una aventura,
veure créixer les meues plantes
convertint-les en la meua passió,
En el meu hort trobe la pau,
i la felicitat més pura, igual que aquella pau
que trobava per les muntanyes no fa gaire
i que de vegades tanta anyorança em provoquen.
Hi tornaré, espere ni que siga per fer una sola nit a un refugi,
fer-me una bona birra i contemplar l’esteles
que tan properes es veuen d’allà dalt.
Si alguna vegada et sents trist,
fes un tomb pels horts i gaudeix del verd,
de la terra, dels arbres, de les flors, del cantar dels ocells,
d’un lladruc llunyà o proper…
veuràs com la vida floreix i t’alegra l’ànima.
I la resta de les coses son això
una resta
