Acabar de sopar, el bon profit, la calorada de torn que li entra al cos com el ponent que li entra a la mare terra, la conformació, l’estima, l’acaronada a Padme i un lleuger caire de pau al rostre és el moment d’ella, el moment de les deu de la nit d’un dissabte ple i agraït en totes les coses.
Encara que la foto ha sigut robada i ella ni ho sap jo la gaudeixo escrivint aquestes lletres meves que són teves.
Sona al fons una balada de Lara Fabian i ara tinc davant de mi el café servit per ella que ja ha trencat el moment de la foto, el moment del meu efímer secret plaer contemplatiu de tu, del teu cos, del pas del temps, dels anys, i de l’estima intacta i solemne que et profese des de l’inici de tot en aquestes lletres precipitades mentre escric al mòbil i remeneje el café amb una cullereta molt petita.
Et buscaré moltes vegades més dins de la teva magnètica essència quotidiana plena de lletres i paraules escampades per tota casa pendents de posar-les una al costat d’altra i ordenar-les, sense presses, amb calma i escriure-les de nou quan toque.
Mentres, ahi fora roda el món, tot passa, el carrer viu, es llancen coets de festa i color al negre cel per alguna celebració prop d’ací, el parlar fosc del veïnat i una tímida llum de lluna tallada com un meló em fa que aquesta nit siga com una petita melodia de felicitat que brolla al meu cor i a la meva ànima.
Demà serà diumenge i et seguiré estimant
