La foto que hui em crida l’atenció és la d’una xiqueta que té al voltant de 8 anys amb el rostre i els braços sagnants que no fan gaire joc amb el verd esperança del seu vestidet.
Darrere de la xiqueta és veuen dos homes, un d’ells és el que la va rescatar de les cases trencades, de les pedres i la pols amb olor a mort i a terra socarrada, dels crits i dels plors.
L ‘altre home que vist de blau clar és el metge que li curarà les ferides de fora perquè les de dins no és curen mai i, més enllà, al seu barri, queda el racó de l’habitació on un crit desesperat va quedar tremolant quan sense pietat i sense avís va explotar tot, de sobte, deixant sols un alé de vida soterrada a les escombraries de la casa.
La xiqueta de la foto no deixa de mirar buscant son pare i els seus germans dels quals ha perdut el rastre després del desastre.
Com et dius? Ella respon que el seu nom és Aya, mentres plorant no deixa de cridar a la seva familía.
Fora, al carrer cauen les bombes en nom dels Deus d’ací i d’allà que acabaran de triturar el que queda de la pols perquè tot el que resta és pols i foc. Ja no queda res.
Avions negres com les ànimes dels seus amos, d’aquells que algun dia hauran de fer penitència llarga quan els isca la setència del judici final, destrueixen sense pietat els nius on vol nàixer la vida i llavors tornen a sonar les trompetes de mort i se’n van i tornen, i així serà fins que no quede res.
On passarà hui la nit Aya?
