Ai terme d’horta, bancals de tarongers cada cop més sols i abandonats en un temps on la mà de l’home es rendeix a la vida. Mans velles que ja no poden més.
Tornaràs als teus origens deixant una flora i fauna nova per als ulls però vella i dormida en la terra, pacient de segles esperant l’hora per tornar a viure, esperant la rendició de l’home. Has guanyat, com sempre.
En aquets bancals, morts de tarongers i abandonats ja és veu com s’obri pàs la natura realment autòctona, la que poblava el terme als segles vells.
L’olivera, el garrofer, la figuera, el llorer, els esbarzers amb mores i altres noves plantes, i noves flors i nous arbres que de ben segur, tots tenien la seva utilitat s’obrin pas novament d’una forma salvatge, natural i primaria, pura i plena de verds i altres colors mostrant-se i saludant tímidament al caminant modern, car elles tenien més confiança amb el homes d’un altra época.
Ara ens hem de coneixer i estimar.
Creiexen sense fertilitzants i es fan grans i frondosos els arbres i les brosses i les flors i tot naix de nou. Ni els calen les antigues séquies ni les noves gomes per tindre aigua i aliment. Ells i elles ja saben com fer-ho sense pasar per “caixa”.
Venen temps nous, massa nous que tornaran a ser com els temps vells i llavors vindrà de nou, irremediablement, la mà de l’home…per necessitat.
