Feia olor a tabac i a café acabat de moldre l’entrada a l’hostal aquell diumenge plujós de la tardor del huitanta-cinc.
La recepció estava poc decorada, sols amb una taula “mesa camilla” que estava a la dreta i darrere de la taula, a la paret penjat, un moble de fusta tipus eixam d’abelles on romanaven paperets i les claus de les habitacions lliures a l’espera de ser tretes per fer el recorregut de l’amor.
A l’esquerra de la recepció, més enllà, al fons, un menjador amb unes tauletes velles i unes cadires de bova al seu voltant i amb una llum groguenca donaven repòs a dos homes que xarraven del seu dia de feina que, amb els rostres cansats, barba de molts dies i llenguatge castellà molt tancat esperaven amb unes copes de vi i uns cacaus l’arribada de l’hora de sopar.
Pel que parlaven vaig saber que haurien de ser traballadors que estaven fent el tram de l’autopista de Xeresa a Ondara.
Ella els mirava amb ulls de certa por i jo amb una mena curiositat de detalls fotogràfics memoritzava l’escena mentre pujavem les escales d’aquell vell hostal, sense fer massa soroll, clau en mà, un capvespre d’un diumenge plujós buscant el refugi, la protecció i la intimitat per poder desnugar el desig de la joventut, sense reserves i que la carn estiguera sobre carn i que el bes buscara el bes i que les mans s’agafaren a les mans i que els cossos foren sols un cos.
No hi havia res més pur ni més tendre al món que la teva carn i el teu olor a neta innocència i a l’absència d’un demà que vingué corrent amb el temps.
Mentres tot ocorria, l’aixeta del bany d’aquella habitació gotejava sense parar com si estigués comptant els segons del plaer i al carrer s’escoltava la pluja que havia decidit caure amb més força gelosa del moment i llavors vingué l’èxtasi.Dos mil cinc-centes pesetes costava l’habitació d’aquell hostal.
