La foto que publique hui no és de cap periòdic o premsa digital ni de ningú en particular. La foto l’he feta jo aquesta vesprada i està feta de camí a casa des de València fins a Gandia per l’autopista.
En la foto es pot veure un cel blau amb tinys grocs al fons, marcant el final d´un dia prou fresc. Es veu també el vidre del meu cotxte ple de salutacions i presents que em deixen els mosquits que vénen a saludar-me tan simpàticament i puntualment totes les vesprades. Per cert, diré que empatitzen més amb mi i amb el meu cotxe els mosquits de la vesprada, que els dels matins. Es veu que pels matins seguixen endormiscats, farts i amb prou de mandra. Deu ser per la frescor que aquets dies ja ha mostrat les dentetes.
En la foto, poca cosa més a destacar; sols uns guarda-raïls, unes marques blanques contínues i discontínues al paviment, i a la dreta uns arbres que pel seu color groguenc es nota que ja estan flirtejant amb la tardor o l´hivern perquè un ja no sap en quina estació està i també es pot veure més enllà, al fons, les muntanyes que en la seva vessant contrària amaguen el preciós Murtar d’Alzira.
Perdoneu-me a partir d’ara perquè la meua literatura no guarda cap relació amb altres escrits que vinc publicant últimament en forma de prosa poètica o com es diga. Crec que no us sabrà massa dolent.
Mireu, hi ha molta gent que té por de volar, a ficar-se en un cilindre de ferro, elevar-se a molts peus d’altura i no baixar en dos o en dotze hores. A mi això no em fa por. A mi el que realment em fa por són les autopistes i algunes vegades les evite encara que l’anada o la tornada siga més tardana. Hui he tornat a pensar el mateix i vos diré per què.
Les autopistes encara que parega un espai obert, lliure, ferm a terra, no us enganyeu perquè no són així. Ni són lliures, ni són obertes, ni en cap moment et resulten una mica amigables. No!
Hui, tornant del meu treball, al meu ventre li ha donat per donar-me la vesprada sense avisar; perquè ens entenguem tots, el que normalment diguem tots: m´ha agafat un apretó dels bons, en majúscules, un apretó solemne, de repic de campanes.
No he pogut gravar amb el mòbil el meu rostre perquè anava conduint però segur que el meu rictus ha passat del color normal al blanc més pàl•lid per a després tornar-se roig com una tomaca i immediatament prendre un color verd negrós i tornar al roig en qüestió vint segons. Al mateix temps que es sentien les trompetes de guerra de les forces rebels corrent pels meus budells.
Mai en ma vida he sentit la necessitat de trobar un arbre, un buit, una eixida, un respir, quelcom que em deixara un poc d’intimitat per a abaixar-me els pantalons i deixar fluir eixa revolució austrohongaresa que s’estava produint dins del meu estómac molt a prop d´un forat que la ciència anomema espai-temps ja que haguera sigut capaç de traure la infantería sancera tota de cop i deixar-la al segle XXI, al mig bell d´un bancal de penques.
En la foto, els dènou quilòmetres que em quedaven per a eixir d’eixa presó i pressió entre raïls de metall i de sols noranta centímetres per arrimar-me a la vorera, han sigut un vertader calvari, un viacrucis amb totes les de la llei i, quan més accelerava el cotxe per a arribar al peatge al més aviat possible, és com si la batalla s’endurira encara més, d´una forma cruel i violenta, agressiva, sense pietat.
Benvolguts amics i amigues que em llegiu ara; convindreu en mi que això et passa en una ciutat i un entra en un bar, busca un hospital, un centre de salut, una biblioteca, etc., i ho solventes ràpidament. Això et passa en un avió i també ho ventiles sense cap problema i mai millor dit perquè de vegades en el avions també ho ventilen. Et passa en un tren, en un vaixell, un creuer, anant en bici o caminant per la muntanya i tens suficients escapatòries, mocadorets, mecanismes i llocs a l´abast per sortir victoriós de la lluita.
Però si et passa dins d´una autopista la cosa ja no és igual, una autopista és una presó. Les autopistes són presons, cregueu-me. Desitge de tot cor que a ningú li passe aquest mal rato. No deu ser bo per a la persona, i el cos es queda així com a baldat. Una altra cosa és que us importe poc “el que diran” i que on us vinga, l´amolleu. I, pense de de bò que en aquests casos d´urgència extrema, no seria res gravós que us veren cagant a l´autopista, doncs que podrien dir?: Mireu uno cagant! I què? No crec que pararen a preguntar-te si et trobes bé.
Però jo no soc així, que voleu que us diga. Jo sols volia un lloc dissimulat on parar però, cap, ningún amb unes petites garantíes d´intimitat.
Mentretant els quilòmetres han anat passant i per fi, l´ansiat i beneït peatge. Mai he vist una imatge tan meravellosa com les llums i l´estructura de ferro d´un peatge amb les seves barreres rojes i blanques i una llum verda lliure per sortir, amb tots els permissos i beneplacits com si d´un permís de presó fora.
He pogut veure ben a prop els aires de la llibertat i, sense entrar en més detalls, he arrimat el meu cotxe a la vora d´un ample asfaltat, he baixat apressuradament sense relaxar els músculs que contrauen el cul ja que quan més a prop veus la meta tendeixes a relaxar-te i és pitjor ja que el que has aconseguit amb honor durant vint minuts ho perds en cinc segons pels camals, i com un explorador de la selva, amb tratge i corbata, sense por a serps, rates o ratolins o qualsevol tipos d´insectes sospitosos d´atacar-me m´he obert pas entre els matolls i mig amagat entre un baladre pelat i amb l´esquena clavada a una tela metal.lica rovellada que m´ha deixat tatuada la camisa i la pell amb uns rombos de pel.lícula prohibida, finalment al igual que un dia gloriós del Corpus han sonat trompetins i trompetes de victòria, han caigut les flors dels balcons, pètals de roses i clavellines i és així com he signat l´armistici. Llavors he dit: Visca València!!! i he plorat.
Per cert, portava unes paperetes en el cotxe de les eleccions del diumenge passat. Res, per si això respon algun dubte.