La foto que hui em crida l´atenció està feta als Pirineus i la publica la revista digital zoopirineu.com. La foto està feta intencionadament amb un fons borrós i clarificador al mateix temps, on la retina capta fàcilment les siluetes de les muntanyes i els verds prads. De forma més enfocada i directa, la foto capta un Àliga Reial amb les seves ales desplegades que vola lliure, segura, deixant-se portar pel vent que sutilment la guia sense fer cap esforç i que majestuosament alegra l´ull pacient d´aquell que ha esperat Déu sap quantes hores per a retratar-la.
El cel, cobert de núvols indecisos deixen caure com si fòra una pluja de llum o com si els Déus volgueren engalanar l´escena amb sinuoses i daurades cortines de domàs amb traços perfectes que es preparen per a tancar un dia com si es tractara del final d’una obra de teatre, on no calen més artites que l´Àliga Reial, el verd de les muntanyes, un cel cansat de blaus i grisos i la poca llum d´un sol que vol assomar-se ni que siga per un breu instant a veure la fi de la funció i aplaudir als seus artistes. Doncs, també s´ho ha guanyat i no seria just negar-li-ho.
L’Àliga Reial de la foto, que té el cos pintat del color de la terra i les plomes de blancs i negres, sap que eixe és el seu territori, és l´ama i ho serà per un temps molt llarg, doncs arriba a viure quasi setanta anys però, per arribar als setanta, a la meitat de la seva vida, haurà de prendre un seriosa i difícil decisió que no passarà ni per consultes populars, ni per metges i psicòlegs renombrats i doctorats en Harward ni li preguntarà a ningú que és el que ha de fer, doncs la Natura, la Mare terra és mestra i sap quan és l´hora de les coses i ja s´encarregarà de fer-li-ho saber a l´Àliga sense més explicacions, car la Mare terra i el Temps ja fa anys que es coneixen i saben ben bé el que passa llavors.
L´Àliga de la foto, cap als trenta-cinc o quaranta anys, ja a la meitat de la seva vida, les seues ungles les tindrà corbes i flexibles i tan llargues que no podrà agafar les preses de les quals s’alimenta i el seu pic será tan allargat i punxegut que començarà a corbar-se apuntant contra el seu pit d´una forma perillosa, i les seues ales ja madures, envellides i pesades pel toll de les seves plomes seran tan pesades que volar li resultarà una tasca molt complicada, i serà llavors quan l’Àliga prendrà una decisió vital: deixar-se morir o fer-li front a un dolorós procés de renovació que durarà prop de cent-cinquanta dies.
I aquest procés començarà en alçar el vol, ben alt, i volar cap al més alt d’una muntanya i refugiar-se en un vell i abandonat niu arrimat als cingles, a les parets més verticals, als abismes, tan alta que no necessitarà volar, doncs d´allí ho veurà tot i, ja refugiada començarà el seu calvari particular colpejant el seu pic contra la paret fins a aconseguir arrancar-se´l i una vegada amputat haurà d’esperar que nasca un nou pic amb el qual després haurà d’arrancar-se les seues velles ungles i quan les noves ungles comencen a nàixer serà el moment per a desprendre’s de les seues velles plomes arrancant-les amb el seu nou pic.
Després de cinc mesos molt durs i ja amb un pic fort i jove, les plomes brillants i sedoses i les ungles útils, l´Àliga Reial alçarà de nou el vol, un vol renovat, victoriós, i donant un parell de vols en cercle agrairà a les parets, als cims i als abismes que l´hagen protegida durant tot aquest període de temps, i amb un ultim vol s’acomiadarà d’ells per sempre i s’enfilarà de nou al seu territori, al de la foto, a casa seva i llavors, a partir d´eixe moment tindrà trenta o trenta-cinc anys més de vida que seran els seus anys més gloriosos.Viacrucis de l’Aliga