Cicatrius del 21 (1)(3 min de lectura)
Eren al voltant de les dos del matí, jo estava despert encara. No podía dormir aquella nit i sabia, intuïa per qué.
Sense tocar cap timbre ni cap porta, entrà la mort sense fer soroll, car ella té irrevocable i universal permís per entrar on vulga i quan vulga.
Passà per davant de mi i s’aturà uns segons a preguntar-me com em trobava i qué feia despert. Jo li vaig dir que em trobava bé i que m’adormiria segur més tardet ja que presagiava que quelcom ocorreria aquella nit.
La mort en escoltar la meva resposta va fer un signe d’assentiment prement la comissura dels seus llavis i aclucant una mica una caiguda d’ulls reveladora.
No era aquella mort un ser vestit de negre, malcarat, portant una dalla en una mà i amb una caperutxa negra al cap, no. Aquella mort era més be un esser que podia passar ben bé per un metge qualsevol, amb bata blanca, un tipo molt paregut a aquell artista de cine que li deien Yul Briner, o també paregut al calb que tots recordem de la loteria de nadal. Així em va semblar a mi aquella nit, la mort.
No li se li veia cap maldat a aquella mort, més bé al contrari, era bondat, era ajuda, amor i estima, era l’última dosi de tranquilitzant per alliberar del patiment i del dolor a aquella persona que ho necessitava i aleshores era el moment oportú. No calia res més.
Jo sabia que era la mort perquè ja l’havia vista uns dies abans per allí i sabia llavors el que anava a ocórrer. “Yul” s’acomiadà de mi i em digué que descansara mentres ell va seguír caminant el corredor cap endins, dos box més enllà del meu.
Minuts després i com si és tractés d’un galliner quan s’obrin les llums i totes les gallines comencen alhora a cloquejar d’una forma estridentment insoportable, així, d’eixa igual forma, es possaren de sobte totes les màquines que allí ens tenen enganxats a la vida a llançar forts sons descontrolats, desordenats, arítmics, dos box més enllà.
S’obriren ràpidament les llums de la Uci i els joves sanitaris, com si fos un toc de crida militar, un atac de guerra, s’enfudaren ràpidament, en un tres i no res dintre d’aquells irrespirables i sudorodos tratges nuclears blancs amb unes ratlles blaves i isqueren corrent cap a la trinxera on l’electrònica sonora d’aquell box trencà el silenci de la nit.
Quan arribaren allí, la senyora Maria ja havia rebut el gratuït salconduit i acabava d’iniciar el gran viatge. No vaig tornar a veure a “Yul” aquella nit. Crec que va sortir amb la senyora Maria i la va acompanyar un bon tros de camí.
Després, ja més tard, cap a les quatre del matí, tornà el silenci en la blanca i neta obscuritat de la nit i em vaig dormir.
Era la tercera setmana del mes de gener del 21.
