La foto que hui em crida l’atenció la publica la premsa digital esportiva Oxígeno.
La foto està feta en una muntanya al peu d’un glaciar a la muntanya Pizol dels Alps suïssos, a uns 2700 metres d´alçada i que ja quasi ha desaparegut.
A la foto s’observa una jove vestida de negre, senyal inequívoc d’un dol celebrat entre la vida la i la mort. Al seus peus, entre les pedres, hi ha una motxilla que portarà el just per a la jornada i un gos fidel assegut, un gos dels de muntanya, dels d’alta muntanya, dels forts, de neus profundes, de gel, un gos parit per als alts cims on el clima és extrem i alhora més propici per als seus propòsits i on el seu alé i lladrucs ressonaven entre els cingles més alts nascuts del fons de la terra, però ell allí ja no té res a fer, ell només ha anat a acomiadar-se de la vella glacera, de la gelera que ha anat quedant-se molt petita.
Les pedres són grises, hi ha de grans i de molt xicotetes, de tots els tamanys i formes i, cap al fons per on avançava la llengua de gel les roques han sigut batudes durant anys, durant mil·lennis d’anys, han xocat unes amb unes altres, han sigut arrossegades i retornades al principi dels temps, temps difícils d’imaginar que han convertit aquelles roques en quasi arena fina d’una història que ningú ha vist mai.
Passen els temps, els segles, i la pedra i el gel es barallen sense sense ser vistos o tal vegada juguen entre ells. El glaciar, blanc, subtil, delicat, lliure, aigua al cap i a la fi, del qual queden encara alguns retalls, té el nom de la paciència, del poder de la paciència que fa de la pedra dura, camí i sendes.
I encara l’aigua es resisteix a desaparéixer cap a un cel blau que l´espera i mentres tinga un fil de vida seguirà en la seua batalla lenta contra la pedra i la roca, i així passen les coses en aqueixos màgics llocs, que un de vegades ha vist en primera persona, cada instant és un segle i de no morir el glaciar, hauria continuat fent el seu treball si les estacions no s’hagueren vestit d’estiu la major part de l’any, però les estacions volen ser coquetes i vestir amb poca roba i lluir amb el sol i la calor la pell morena per nadal i amb això, poc és pot fer.
L’aigua i la neu hauria continuat fent el seu treball i la pedra que encara continua altiva, orgullosa, pretenciosa en la seua duresa, s´haguera fet platja i carícia de peus nus. La rebel i punxeguda pedra s’hauria fet obedient, rodona i dolça, amiga.
Puja un a la muntanya, mira la pedra, mira la neu i mira el cel i s’adona que un perd les proporcions de l’espai o qui sap si al final un es troba amb les proporcions autèntiques d’aquest món.
I mentre tot passa, mentre la ciutat se submergeix en el vertigen dels quefers diaris, les presses, els sorolls quotidians, el trànsit, els mercats, les grans superfícies i tot això que passa al mon on vivim, allí dalt, en el més alt de les muntanyes, segueix la neu i la pedra en silenci fent el seu camí, comptant i escrivint a les seves pedredres, a poc a poc, en calma, la història de sempre….que l’aigua lliure fa de la pedra dura, arena i platja.