Alertades de la meva presència, espantades totes elles, les aus, han aixecat el vol per refugiar-se d’aquell no és enemic, més bé al contrari però elles no ho saben, o sí.
Sol i al bell mig d’un mar de pedra redona, blanca, seca i aspra com l’espart, arrossegada per les lleugeres aigües vingudes de Vilallonga i que ací, en aquest amagat racó, on el riu gira cap a Beniarjó, sempre han trobat un remans de pau tornant-se tranquiles i quetes reunint-se totes i fent un toll gran i bonic, ara es un llit de riu sec i trist que em fa plorar per dins.
La mort, a pocs metres de mi em mostra un grapat de barbs adults que ja carents de vida em miren amb la boca i els ulls ben oberts quasi que preguntant-me què faig ací. De sobte me’n adone que m’invadix un silenci sepulcral. A penes se sent el refilar dels ocells.
Les poques llàgrimes que li queden al Serpis, el nostre riu, es mostren en forma d’una petita xarca, probablement l’última que queda, on les aus, totes plegades acudeixen allí i es queden quetes com si d’un vetlatori fos, acompanyant al Serpis en els seus últims dies.
I preguem perquè vinga prompte la pluja.
