A trenc d’alba, pel mes de maig al terme és nota més el perfum de l’olor de la tarongina (azahar) barrejat amb les cremades de brosta dels tarongers esporgats.
Recorde molt be i molt profundament allà dins de mi aquestos aromes, marcats millor mai dit a foc en l’ànima, allà en la meva adolescència per les primeries dels 80.
Hui em porten nostalgia i certa melangía aquells temps de raonaments amb savis homes vells, curtits pel temps, sabiduría i experiències de vida, aprenent d’ells coses que no s’ensenyen als estudis.
Recorde hui alguns noms d’aquells homes que molts d’ells ja no están aquí entre nosaltres com el tio Arturo Cándida, Miguel del Rogero, Pep de Blay, el meu Pare Pepito Colau, el tio Ximo de la caseta, el tio Saviano, i d’altres que si com Vicente Máńez, Pepet de l’Alquería, Juanito Diaz i el seu fill Antonio Diaz que encara segueix la professió, Jose Enrique fill de Pep de Blay, més tard vingueren Juanito del Carrer Major i algún home més que em deixe segur.
Tot era llavors com més alegre, més sincer, més pur. Tal vegada, coses de ser jovenets i tindre unes vides per encetar, plenes d’ilusions per davant. No recorde amb mal sabor de boca aquells hiverns freds ni aquells estius calurosos. Ni aquelles torrades de carn i tantes vivències i llocs que hui ja han desaparegut engulits per les edificacions, carreteres i altres construccions.
Algún reducte queda encara que de tant en tant el visite per retrobar-me jo mateix alli com si mai hagués passat el temps xarrant els dos Miquels, aquell jovenet i el de hui no tant vell però quasi 40 anys després que és diuen molt prompte contan-li el gran al jove com han sigut les coses quasi 8 llustres després.
Uns anys més tard i provada aquella medicina de vida real i dura, vaig tornar als llibres i als números que havia deixat aparcats com molts joves d’aquella época i ja no vaig tornar mai més al camp.
La major part d’aquells homes ja són història d’un poble, d’una comarca, d’un llibre on no figuren aquestos noms que és perdran en el temps com totes les coses i també, com no, són part imborrable i cultiu primerenc de la meva història personal.
Hui, revisc aquell cuquet amb les mateixes eines que feia servir abans (un poc més modernitzades) en unes poquetes fanecades que te la meva Núria.
Revisc llavors quan esporgue i creme la llenya aquella essència perfumada barrejada de fum amb tarongina de la meva joventud. Torne per moments a la terra sagrada i açò és tot i tot açò sigué el principi de mi.
