Hui no ha sigut un bon dia.
Deixant a part la meua habitual tristor dels diumenges pera la vesprada i precisament hui, deixant un dia explendit, solejat, ambient de festa voldria deixar en segon pla tots aquests ja habituals trossos i moments trencats i dedicar-li aquestes lletres a Toni.
Hui davant del teu taüt i veient el teu cos inert, immòbil, m’han passat en apenes uns segons un muntó de flaixos de la teua vida de llums en els meus records.
Paraules, gestos, somriures, compartir taula i rises, el gotet de vi tinto que tant t’agradava i tantes coses i detalls més.
Allà dintre de mi sempre he pensat i he cregut que m’apreciaves i saps que jo també a tu
en la vida de la llum.
Eixa vida que no t’ha tractat bé en els últims anys,
una vida de llum que ha anat apagant-se com s’apaga un ciri consumit pel temps apoderant-se de tu una vida remota i incognita.
Una vida amb els teus i sense els teus alhora,
en eixe món desconegut de silencis i mirades,
eixe món inexplorat pels que estan encara ací però ja no hi són.
Eixe mon complexe de preguntes sense respostes.
Eixe mon que es diu Alzheimer.
Toni, hui has iniciat el gran viatge.
El viatge qué, més tard o més d’hora, iniciarem tots.
Hui, davant del teu taüt, t’he vist i m’he acomiadat de tu,
en silenci i a la meva manera,
veient també al teu xiquet que, ja no és un xiquet.
Hui he vist al xiquet plorar per primera vegada igual que plora un home.
He vist plorar al xiquet i no per un joguet, l´he vist plorar pel seu avi; Toni.
Hui he vist a un xiquet que ja és un home i aleshores,
he tornat a veure, en uns efimers instants, el veloç correr la vida.
Mentres, seguim fent el camí.