Jo tinc ànimes fugides i vull honorar-les a la meva manera i vull tindre-les per sempre presents i que vinguen a la meva memòria quan elles vulguen.
Tenen les portes obertes de bat a bat. Qui no te ànimes fugides a qui aclamar-se, a qui parlar, a qui escoltar, a qui mirar i recordar?
!Unes d’ aquestes llums d’ànimes són en honor a les ànimes dels meus pares, la meva germana que ni vaig conéixer i la dels meus avis. A tots per igual els faig honor però, no sé perquè, a la que no passa un dia que no recorde és a la meva mare, i si mare, t’invoque en aquesta nit per tornar a veure el teu somriure que ja quasi no recorde si no fos per la foto que tinc a sota de l’escala de casa i que cada nou dia al de matí, quan em lleve i baixe de dalt, sempre et mire i ens saludem.
I si, t’invoque mare, però sols és per parlar amb tu una estona més i, després d’una abraçada propera, acomiadar-te i deixar-te marxar amb la resta d’ànimes que sé que tens al teu costat. Sé que pot semblar un poc irreverent i egoista per la meva part invocar-te però tu saps millor que ningú que no és així.
No vull donar-te massa feina i massa marejos. Ja te’n vaig donar prou en vida terrenal. Sols una petita xarradeta i contar-te com va això i allò i lo de més allà que, segur tu ja deus saber, però a un li fa goig contar-ho i a qui millor que a tu, mare.
Qui no ha perdut éssers volguts, mai no podrà entendre que, un de tant en tant, sempre busca en una llumeta eixa ànima fugida, o eixa ànima forçada a eixir d’aquest món, com deia el poeta, massa prompte.
Més tard o més d’hora a tots ens arriba eixe moment, el moment de recordar i de parlar amb les ànimes. Jo crec que elles s’alegren.
I no, no rendiré mai més comptes en cap cementiri, ni ploraré per ossos terrenals ni escoltaré discursos eclesiàstics engalanats de pedanteries litúrgiques cridades al vent per homes vestits en bates blanques alçant al cel brodades copes daurades.
I no, Jo no ho faré però no, tampoc malparlaré de qui vulga fer-ho. Està amb el seu dret i les seves respectables creències. Potser semble contradictori fer honor hui a les ànimes fugides i a tot eixe punt folclòric de les llumetes amb el que acabe d’escriure però què voleu que us diga, jo sóc així i a més a més, quelcom rar fa que una nit com aquesta, nit d’ànimes, mirant una estona les llumetes, sent una plena i profunda complaciència i voldria que fora quelcom més que una generació extra de dopamina o un “mal anomenat” efecte placebo però crec que no.
Malgrat tot, hui pensaré una estoneta en les ànimes perdudes familiars i properes i recordaré amb gratitud el seu pas per la meva vida i el meu trànsit en la vida d’ells.Aquest és hui el meu “halloween»particular i no necessite res més.
Demà serà un altre dia més entre tants, almenys…per mi.
