Categoría: Fotografía comentada

Terratrémol, gran ona de mar en la terra, un tremolor que sacseja, que tremola, que mata i que ofega. Vides, ànimes arrossegades a la destrucció incontrolable provocada pel remugar, el rugit de la terra que ens deixa sense alé fent-nos particips en primera persona de la fragilitat de la vida on la mare terra sempre té l´última paraula.

Espasmes de la terra en les fredes nits d´allà, aquells pobles de la ruta de la seda; angoixes mudes, color d´escombros i veus que ja no s´escolten en un hivern cru en aquelles terres ja ferides de mals que duren sempre, que mai acaben, de cicatrius que mai tanquen les ferides.

Terratrèmols en terres de guerres, en terres pobres on la pietat amb petits i grans sembla estar sentenciada per la ira dels Deus enviant un greu mal de ventre a la mare terra en una nit fosca i freda deixant per tot arreu els colors de la mort, el negre més negre, el roig, el gris, la pols.

A la foto, un pare engoixat agafa la mà blanca, inert, una ma freda de la seva filla atrapada per les pedres. Al roste de l´home la llàgrima es seca com l´ànima, seca com la pedra i el taulell trencat i la mirada perduda en el món del per què, en el món on el pensament está desert de llums i colors i allí sols està ell i el cos de la filla carent de vida i ja no cap res més.

A ell li diuen Mesut i a ella li deien Irmak, tenia quinze anys.

Moren els dies de febrer entre asfixies i crits d´impotència en la ciutat on les cases han caigut en terra igual que les llàgrimes del martiri roden per les galtes mentre herois anónims i màquines lluiten de forma inhumana contra el temps, contra el desastre, contra la ira dels Deus, amb l´esperança de trobar l´ultim fil de vida.

Ara, on ja tot es ruina, la mare terra segueix remugant… allá en aquelles terres de la ruta de la seda on tot ha tornat al començ de nou.

La foto que m’ha cridat hui l’atenció la publica el diari el País.

La foto està feta en un país remot, en un poble pobre, als seus afores mentre el sol es posa i el fem vell d’anys acomiada el dia amb una olor agra, l’olor de la misèria perquè no hi veig enlloc rosades caigudes sobre la nit i sobre el verd de les vinyes, ni blats d’or, ni tarongers en flor, ni rierols on canten les seues aigües, ni roses, ni gesmilers que s´aboquen per les reixes dels jardins de les cases, sols hi ha pols grisa, deixalles poc aprofitables, calors pel dia i gelades nits que com a ganivets entren al més fons de cos i dels òssos.

En aquest paisatge, en un camí de terra, dos burrets tiren de dos carros ben carregats. El primer és un burret de color negre amb la panxa blanca, el segon és del color de la cendra. Semblen tendres i dolços aquests burrets, semblen tendres però forts i secs també, tenen acer en les seves potes de plata i lluna al mateix temps. Sembla mentida que tinguen forces per a tant.

Damunt dels carros van uns xiquets que arrien als burrets fent que facen el seu treball amb curada digilència. Els xiquets que no han trepitjat mai cap col•legi, no saben de lletres, el seu mestre ha sigut la vida i el carrer, l´escola de la vida, de sobreviure.

Els xiquets amb pantalons trencats, amb calçat trobat pels camíns han carregat amb cura el carro del qual tiren els burrets per a guanyar-se uns dinerets al mercat. El carro, els burrets i ells passen per un poble amb silenci. Tots són un, tots son el món.

I paradoxalment, el món gira seguint les lleis de la física i els dies se succeeixen i el món no s´atura perquè als seus indrets, als seus racons més remots, carregats de fatigues i amb el trot alegre, en silenci, hi ha burrets que tiren d’aquest món sense conéixer cap ressentiment amb el Senyor Món i la senyora Història. .

Si no fora per aquests xiquets i aquests burrets, el món no es mouria perquè el Senyor Món i la Senyora Història es queden sempre parats en palaus i trones engalanades de tot i de més empenyats en fer-nos recordar que ells són el Món i la Història.

Sort que hi ha burrets i xiquets que amb carros vells i trencats arrosseguen a la Senyora Historia i al Senyor Món des d’allà lluny o prop, llocs pobres, des de pobles remots i des de racons amagats amb carros carregats d’històries de pell i carn, verídiques, les que de veres mouen el món.