No es el cos que ara habite aquellque he anat deixant pel camí del temps i enrramant en les memories de la meva existència d’això i allò que va seri també això i allò que no va ser, soc ara i encara aquell que escolta les veus del passat i riu i plora.
Aquest cos que porte ara seguirà estimant-te en les llums i en les ombres del camí que encara no ha naiscut i s’enrramarà també, igual que els cossos que ja han sigut portats, quan vinga la foscor.
Ara, el despertador ha sonat, son les cinc i quart del matí, i com fa segles, t’he besat i he marxat baixant les escales i li he obert la porta a un nou dia vestit encara de dol.
Els ocells del terme ja estaven cantant.
Mp9523